Opinió

la crònica

El nom no fa la cosa

És una expressió força utilitzada per referir-se a la imatge que ens fem d’una cosa a través del nom que té i que, en la realitat, es correspon a una idea ben diferent. Ara que hem entrat en un període de reconsideració de noms de places i carrers, més portats pel moment històric que vivim que no pas per la tradició, us proposo la reflexió casolana de tres noms d’espais ciutadans que ni són el que diuen que podrien ser ni tenen relació amb la idea subjacent que, probablement, van tenir en el seu origen. Tres carrers, tres zones, tres noms que res tenen a veure amb la realitat. La plaça de la Rodona, el carrer del Perill i el passatge del Progrés.

La plaça de la Rodona no és una plaça, sinó un tram interromput de l’avinguda de Santa Eugènia enfront de l’entrada a l’avinguda de Sant Narcís. No té la forma de plaça però hi té parada el bus urbà. És un tram de carrer sense res que el distingeixi per cap element ni arquitectònic ni urbanístic. Forma part del que tradicionalment havia estat una barriada de Girona i que tenia per nom la Rodona, però en l’actualitat aquest tram de carrer, que no fa més de cinquanta metres, no té cap sentit. Ni és plaça, ni segueix la lògica d’un carrer, ni tampoc és avinguda. Despista força als que no són del lloc perquè en pocs metres canvien d’avinguda dos cops.

El segon punt de la ciutat que us vull comentar es troba entre la confluència dels carrers de la Séquia, de l’Obra i de Santa Clara. Aquest carrer de nom descontextualitzat i sense sentit és el carrer del Perill. En una altra època, aquest carrer devia ser fosc i no convidava a passar-hi, cosa per la qual ha mantingut fins avui aquest nom. Imaginem-nos el carrer dels Ensurts, el de la Seguretat, o noms per l’estil. Oi que no? D’altra banda, és un carrer curiós perquè havia estat seu de la companyia d’Aigües, avui potser “un perill”, i l’edifici ocupat pel Museu del Cinema i, en el seu tram final, la central elèctrica del Molí, fins no fa poc visitable i que es troba en procés de reforma. O sigui, cap perill immediat que no sigui el de les botigues tancades, les obres que s’hi fan o el poc trànsit que hi ha.

El tercer, i també curiós, és el passatge del Progrés. Un nom potent que faria pensar en una important activitat econòmica i comercial. Res d’això. Es tracta d’un passatge de poc més de cinquanta metres, en forma de cul-de-sac, al qual no hi aniria ningú que no conegués el lloc perquè no hi ha res d’interès ni res a fer. Sols els darreres de les edificacions i un pàrquing privat. Res per tant de progrés, ni expectatives de progressar, d’avançar.

Una plaça és un espai públic rectangular o amb forma geomètrica, sense edificar, situat a l’interior d’una població. Un passatge és un carrer curt o bé una galeria entre dos carrers. No compleixen la condició cap dels dos referenciats i potser seria l’hora de fer una proposta més actual. El tercer, el nom Perill, podria ser perfectament substituïble per un nom positiu, com per exemple passatge del Molí. Quan ha calgut canviar noms de carrers o de places s’ha fet sense un criteri clar, o així ens ho sembla. I quan s’han rebatejat, encara més. Som molts els que creiem encertat el criteri de deixar constància de la petja que determinades persones o institucions han deixat a la ciutat, objectivament, i no per tendències del moment. Els noms de carrers i de places han de formar part de la història de la ciutat al marge dels colors dels polítics dels governs de torn. Aquests tres carrers podrien ser perfectament candidats al renom, una referència a fets o persones de transcendència ciutadana, catalana o universal. Fa pena veure el Progrés en clar empobriment, el Perill clarament segur i la plaça de la Rodona allargada com qualsevol carrer. Queda dit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.