De cara a la paret
“Ningú, ningú, pot mirar cap a una altra banda; qui ho faci o és un orat o un insensat.” Aquesta sentència la vaig escoltar dita per una persona generalment tranquil·la i plàcida. Però aquell dia la seva veu tenia un dring irat. Potser perquè la pantalla–vull dir els mitjans– durant uns dies es mostrava sempre repetitiva; repressió, repressió, repressió. És instructiu en aquest punt, per posar en relleu la peculiaritat de certs capteniments, explicar que un amic estranger, de la Gran Bretanya, em mostrava el seu astorament perquè havia vist les imatges del dia 1-O, amb els membres dels cossos policials estatals vestits com “robocops”, aplicant-se contundentment amb cops de porra i envestides corporals contra uns ciutadans desarmats i fins a cert punt resistents passius. Jo li vaig aclarir que no eren policies corrents, eren forces antiavalots. La cara del meu amic era una ganyota: “Per què antiavalots si no he vist cap avalot?” “Tu no recordes la famosa frase “Spain is different?”, vaig retopar-lo. “Però això –comentava molest i malcontent, un xic indignat, el meu amic forà– en qualsevol lloc d’Occident desfermaria al Parlament una sessió de control al govern i peticions de dimissió del responsable de la Policia.” “I aquí dins potser també es farà –que jo responc–, però aquestes accions no sempre prosperen.” I li ho vaig dir així, com rebaixant l’expressió, perquè a la Gran Bretanya se sol usar l’understatement.
És prou penós, alhora que lamentablement pintoresc, com ens anem acostumant al reiterat espectacle de la distorsió de la bona captinença en benefici del desordre moral, a l’incompliment de les lleis més fonamentals en favor d’altres lleis temporals, al mutisme de les altures davant les queixes i peticions, al menyspreu manifestat constantment pels “centrals” envers els “provincians”. El “cas català” s’ha posat definitivament en pantalla, en paper, en cancelleries, en les ones de la ràdio, i es veurà ben aviat en pel·lícules comercials i de denúncia; i s’hi ha posat en els seus perfils més nítids. Hom podrà, inicialment, desconèixer l’abast que té, però no el dramatisme, diria que l’èpica, que enclou: una independència política desitjada i demanada insistentment per bona part de la població d’una regió autònoma, i un Estat que, malgrat la reiterada petició de diàleg sense condicions, refusa fins el nom, que deu considerar nefand, d’independència.
Cap Estat, en principi, s’avé a la separació d’una de les seves parts, i, àdhuc en el cas que la reconegui com a nació, no dona gaires facilitats a la separació, s’hi oposa al principi almenys amb propaganda, cal portar després a terme l’obertura d’una sèrie d’accions de preparació del procés, que abocaria a un referèndum acordat, i que surti el que hagi, a dreta llei, de sortir. A l’Espanya del segle XXI això no és visible: una Constitució de 1978, reformable però mai reformada, que es llegeix pels governs centrals en clau restrictiva, i és invocada com una pètria llei suprema; un Tribunal Constitucional que no treu pas bona nota, uns fiscals jeràrquicament esglaonats que –a diferència dels Estats Units, on, fora de quatre estats, són elegits per votació dels ciutadans– aquí formen part del cos per nomenament i darrerament han arribat a prendre iniciatives que alguns discuteixen si els corresponen a ells o als jutges. Un llarg etcètera que, a parer de molts crítics, dibuixa immobilisme i tufeja antigor.
Els esdeveniments s’han succeït aquestes darreres setmanes a ritme accelerat i és impossible de construir un article que no envelleixi al mateix moment d’acabar-lo. Tant és així que l’única veritat indiscutible és que el món, tot ell, gràcies a la velocitat de la transmissió de textos i d’imatges, ha vist, si voleu parcialment, el “cas català” (d’altres en diuen “conflicte”, o “problema”), i n’ha tret les conclusions que ha volgut. Com ha passat aquí dins mateix, on conviuen opinions molt i molt diverses, algunes endurides, d’altres més laxes, i cal acceptar que fins i tot hi hagi persones indiferents a tot el que passa entorn seu. Que no és poc.
“A veure: qui ha escrit aquest article?” “Un servidor, soc provincià.” “Doncs, de cara a la paret!”
