No es fa en una nit

Aquests dies han sigut d’infart. Durant algunes hores el projecte independentista ha anat del cel a l’infern a vegades amb minuts de diferència. Dijous semblava que anàvem a un pacte que ens feia renunciar a la declaració d’independència com a moneda de canvi per a la no aplicació del 155 de la Constitució, però al final les ànsies de l’Estat de veure’ns derrotats va dinamitar aquest pacte. Al final, vam arribar a la declaració d’independència, de moment simbòlica, ja que no tenim la força d’un estat per executar-la.

Molts crèiem que la línia a treballar seria resistir una aplicació de l’article 155 molt dura amb resistència al carrer i que si ho aconseguíem en uns mesos tindríem reconeixements internacionals. Però Europa ha demanat a tots dos actors, Estat i moviment independentista, que evitin la violència sobre ciutadans. Per aquesta raó no ens han cridat a defensar cap institució ni l’Estat ha aplicat una versió excessivament crua i dura del 155. Això no vol dir que el conflicte sigui de baixa intensitat: l’Estat vol guanyar, no vol pactar, no vol una treva, vol arrasar. La prova és la línia judicial contra govern i mesa del Parlament, l’empresonament dels Jordis i negar cap altra via de diàleg. Creu, a més, que en les eleccions que venen del 21 de desembre ells guanyaran. De tot això n’hem tret una República, bufona, petitona perquè encara no té les eines d’un estat, però no per això menys real. Encara continua viva i els seus batecs són la resistència pacífica que realitzarà el govern a les institucions, la resistència creativa que farem fins al 21-D, el treball que farà el president Puigdemont a Brussel·les per demostrar que Espanya no és un estat tan democràtic com es presumeix.

La línia que segueix el Govern i que sembla que rep el suport de gran part del moviment independentista és més lenta. Requereix més feina i cal que hi tinguem més paciència. El 21 de desembre, passi el que passi, encara no tindrem una República en ferm. Hem de guanyar moltes batalles i canviar alguns paradigmes. Encara ens falta una mica més de suport social: per anar a una confrontació que trenqui amb l’Estat necessitem ser una mica més que la meitat més un. També haurem de fer valdre i ajudar a defensar els petits espais de sobirania que conservem mentre s’aplica el 155, seran proves que estem resistint i mostrarem la debilitat de l’Estat quan no pot fer ús de la violència. Seguirem internacionalitzant el procés, som ja un problema d’Europa i des de fa un parell de mesos estem a l’agenda. Ara sí, el món ens mira. Segurament molts crèiem que tindríem aquest 2017 una República ja feta, però ens ha nascut petitona, tendra com un nadó, i aquesta República no es farà gran en una nit.