Per la convivència

El gener de 1923 Francesc Cambó va pronunciar una conferència amb el títol Per la concòrdia. Deia: “L’ascensió d’un poble només d’un gran ideal pot provenir. Pot algú somniar que aquest ideal serà la política assimilista fracassada després de quatre segles d’actuació? Pot algú voler que Espanya pugui invertir un altre segle en lluites interiors? Jo no puc admetre que a Espanya la inconsciència pugui ser tan general i pugui ser eterna.” Afegia Laín Entralgo seixanta anys més tard: “Si fuese así acaso no termine el siglo XXI sin que ningún historiador escriba, como quien escribe un epitafio, Hispania fuit.” Per Cambó, “l’assimilisme vol destruir el fet diferencial català, el separatisme vol suprimir el fet de la unitat espanyola. Com totes les solucions radicals l’assimilisme i el separatisme són idearis essencialment senzills i lògics”, aquesta era la dicotomia de Cambó. Pensava Cambó que la dictadura de Primo de Rivera donaria pas a un govern civil després de la victòria d’Alhucemas. No va ser així. La idea de Cambó no va prosperar i la monarquia va donar pas a la república. La reforma del règim monàrquic va fracassar des de la dreta, Maura, des de l’esquerra, Canalejas, i des del centre polític i autonomista, Cambó.

Dit això, el problema més important de Catalunya ara no és com llavors la concòrdia amb Espanya, és la convivència entre els catalans, els d’aquí i els d’allà, d’un origen i un altre, unionistes i separatistes... Un poble pot difícilment viure quan uns es manifesten un diumenge i els altres el proper amb una visió contraposada del que ha de ser el país on uns i altres viuen i han de continuar vivint. Més enllà que les eleccions del 21 de desembre decantin l’orientació de la política catalana, ens hem de preparar perquè ningú, independentistes i unionistes, podran orientar-la i guiar-la en un o altre sentit de manera absoluta perquè cap d’ells tindrà la força política necessària per fer-ho. Si no fos així, el problema es plantejaria en altres termes, però també estaria present la necessitat de conviure de dos grups de ciutadans que pensen de manera diferent respecte del que és l’essència de la nació.

Catalunya ja va tenir un problema, similar però menys greu, amb la immigració espanyola a partir dels anys cinquanta. Es va resoldre a través d’una integració a la cultura catalana sense que ningú hagués de renunciar a la pròpia. Aquell era el punt comú de trobada, però tots retenien i practicaven la seva cultura i llengua d’origen. La idea d’en Candel, i dos segles abans d’en Baldiri Reixac, l’educació a través de la llengua... Ara, quan la immigració és d’arreu i la varietat de llengües i cultures és més gran i diversa, això és encara més útil i necessari. Es va resoldre sense trencament, amb integració, sense grups separats i paral·lels de cultura i ensenyament diferents. Va ser un èxit, la paraula xarnego ha desaparegut del diccionari... Va ser l’esquerra a través del PSC qui va fer la feina donant suport a la política d’ensenyament de la Generalitat.

És ara necessari que recuperem uns i altres l’esperit inclusiu i que respectem l’altre. La política d’integració va ser un èxit, la d’exclusió, si es fes, seria amb tota certesa un fracàs. Els partits unionistes de la dreta defensen l’elecció de l’escola per llengua i el desenvolupament separat i paral·lel. És aquí on pot estar la ruptura de la convivència. És per això important el resultat de les eleccions del 21 de desembre més enllà de l’èxit del sobiranisme, que si ho fos hauria de ser generós, inclusiu i obert. Recíprocament el mateix es pot dir de l’altra part.

Amb el “Procés” ens pensàvem que faríem un gran pas endavant a Catalunya i ara temem que la situació actual desemboqui en un retrocés de l’autonomisme i l’autogovern, “para que lo que ha pasado no vuelva a pasar”. Catalunya necessita recuperar l’estabilitat política i social, és aquest un element necessari per al creixement econòmic i el benestar de la ciutadania, per atreure talent i inversions, per donar confiança a les empreses i sectors econòmics pioners de la recerca i la tecnologia o de qualitat i eficiència dels serveis. Per tant, les eleccions del desembre no s’han de resoldre amb vencedors i vençuts, sinó amb l’estabilitat que porta el respecte per l’adversari polític.

A Espanya hi ha democràcia, certament imperfecta, però acceptada a escala internacional. Per tant, si Catalunya vol ser independent i vota això el 21 de desembre en el marc de la UE en el qual estem, ningú ho podrà aturar. El que hem de resoldre en tots els casos amb victòria del sobiranisme o de l’unionisme és com evitem l’enfrontament social de les dues meitats del poble català. Com més desdibuixats estiguin els límits d’uns i altres, millor... Evitem el frontisme.

En Cambó volia concòrdia entre Catalunya i Espanya, ara també els catalans la volem, però el que imperiosament necessitem és que la convivència entre nosaltres sigui amb pau, amb sincera pau.