Des de fora de la presó

Que hostil que ens és l’estat del qual volem prescindir a causa de la seva hostilitat. He dit “estat”, no “govern”. Al matí, em trobo un advocat amic que té una dimensió política i em diu que ni Rajoy podria aturar la maquinària judicial que ell mateix va engegar per resoldre a la seva manera el “problema català”. La justícia espanyola, peça fonamental de l’Estat, ha rebut un os apetitós per rosegar i no el deixarà anar fins que l’hagi escurat del tot. Fan costat a la justícia els partits polítics, l’alt i baix funcionariat, la policia, l’exèrcit, la premsa i tota aquella gent que rep a Madrid el govern de Catalunya i la mesa del Parlament amb insults i amenaces. Ja sabíem que no era cosa només de Rajoy, però va bé fer-ne memòria. M’he trobat l’amic advocat davant l’edifici dels jutjats de Mataró. En el jardí que l’envolta emergeixen unes lletres enormes de ferro, unes lletres que una a una ja són un monument, que diuen: JUSTÍCIA. Quan es van instal·lar, la primera “i” no duia l’accent preceptiu en català. Una mobilització ciutadana encapçalada per Òmnium va obligar a posar-lo. “Justícia”, sí, però justícia amb accent d’Estat espanyol.

A aquella mateixa hora, els membres de la mesa del Parlament entraven al Tribunal Suprem i, els consellers del govern, a l’Audiencia Nacional, antic Tribunal d’Ordre Públic, el TOP. A petició dels advocats, que van al·legar que no havien tingut temps de preparar les defenses, els membres de la mesa parlamentària van ser deixats anar i citats de nou d’aquí a una setmana. “Perquè no sembli que el tribunal actua per les urgències dels motius polítics”, va interpretar un analista. L’Audiencia Nacional va ser menys escrupolosa i no va dissimular. Interrogatori llavors mateix. Un dels motius de Hamlet per abandonar el món era la lentitud de la justícia. Ahir hauria trobat motius per seguir-hi vivint, si en comptes de la Dinamarca que feia pudor de podrit hagués estat a Madrid.

Presó per a tots. Per a nosaltres que els tenim com a govern legítim, també. L’accent cau de la “justícia”. Ara s’il·lumina el gest de Puigdemont de refugiar-se a Brussel·les, capital d’Europa: mantenir vigent la institució a l’exili –de nou a l’exili, com amb Companys, Irla i Tarradellas–, dirigir operacions amb llibertat i denunciar davant el món la gran injustícia i indignitat amb totes les fintes legals i dilatòries que ell i els seus advocats defineixin.

Diuen que Rajoy va convocar les eleccions del desembre seguint recomanacions d’Europa, que hi veia una mesura pacificadora. Si fos així, l’Estat, sempre l’Estat, l’Estat inamovible des de Franco i d’abans, acaba d’aixafar la guitarra a Europa, que ara té presos polítics i exiliats en el seu interior, i ha posat en evidència el desastre de Rajoy. Digui, president.