Vuits i nous
Contractures
En la concentració humana davant l’ajuntament en protesta per l’empresonament de mig govern de la Generalitat, hi havia gent que plorava. Ho feia ostensiblement una senyora que s’havia hagut d’asseure en la cadira d’un bar. A la taula del costat, una parella de peruans, home i dona, que s’havien trobat en aquella situació sense pensar-s’ho, se la miraven entristits i amb cara d’entendre-ho tot. S’ha acabat “la revolució dels somriures”. Algú m’explica que en els centres sanitaris s’han multiplicat aquests dies els pacients afectats de contractures musculars. “No perquè hagin aixecat un pes sinó per efecte dels nervis i la tensió.” L’endemà del referèndum, s’hi va presentar gent que havia mantingut l’urna a casa. Ara, gent que no pot aguantar amb calma la situació repressiva. Fractura? Ja ho dirà la sociologia. De moment, la medicina parla de contractures.
Els que no eren a la concentració s’havien quedat a casa parlant de proporcions, com Fídies davant el Partenó. L’empresonament de mig govern “és una mesura desproporcionada”. Ja ho havien estat la càrrega policial del dia del referèndum i la presó per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Desproporcionada per fluixa o per excessiva? Quina és la mesura justa? Una mica de presó? Una mica de cops? L’absència de presó i de porres, també seria desproporcionada? Els peruans del bar em sembla que ho tenen més clar que els nostres conciutadans equidistants, nyèbits i esporuguits. Diuen “desproporcionat”, i es queden molt tranquils. Com quan deien “ni DUI ni 155”. Així no hi ha perill de contractures.
La proclama que es va llegir en la concentració havia estat redactada quan la presó per a mig govern era només una possibilitat. Es va corregir a última hora per adaptar-la a la presó efectiva, però algunes frases van mantenir el condicional. Les acceleracions de l’octubre han passat al novembre, i ahir era Dia de Difunts. Els cants van ser els de sempre. N’hi ha prou amb els cants, les concentracions, les consignes? El president Puigdemont, en una al·locució des de Brussel·les, acabava de dir que s’acostaven dies encara més repressius i recomanava mantenir la pau i la calma i assistir en massa a les eleccions del 21 de desembre. Sí, però l’Estat, que és qui les convoca, ja maquina il·legalitzar els partits més acusadament independentistes. El penalista Joan Queralt diu: “Hem de mantenir el cap més que fred: congelat.” M’hi apunto, és clar. Però què més hem de fer davant tanta ignomínia, davant les llàgrimes de la senyora humiliada? He dit “president” Puigdemont. Els equidistants ja li han llevat el tractament pel motiu que Rajoy l’ha desposseït del càrrec. “Senyor” Puigdemont, diuen, perquè no se’ls enrampi el clatell o el tou de la cama.