Al seu lloc

S’han aca­bat les mit­ges tin­tes i el “sí però no” en què s’han ins­tal·lat alguns polítics inde­fi­nits. No val altra cosa que apos­tar per la dig­ni­tat o anar fent la viu-viu tan­cant els ulls a tanta ignomínia. Fins es pot ser uni­o­nista, però amb com­por­ta­ments democràtics i accep­tant el debat net i igua­li­tari. El tota­li­ta­risme no és moneda de canvi i s’ha de denun­ciar sem­pre i arreu.

Una de les vir­tuts dels dar­rers esde­ve­ni­ments és que han posat la gent al seu lloc. Sabem qui té el patri­moni de les parau­les enve­ri­na­des, qui usa amb nor­ma­li­tat la força de la violència, qui uti­litza la llei sense mesura i fins quins com­panys es trien per defen­sar pre­ben­des incon­fes­sa­bles. L’agres­si­vi­tat és patri­moni d’uns, la legi­ti­mi­tat és el coixí d’altres i les ter­ce­res vies han entrat en la nebu­losa de la via morta.

S’ha entrat a un camí sense retorn. A par­tir del pri­mer d’octu­bre ha finit el procés i ara s’ini­cia el nou pro­jecte de con­so­li­dació de la República Cata­lana. Sabem qui som i sabem amb qui comp­tem. L’uni­o­nisme ha tan­cat files –per­fec­ta­ment legítim– i haurà de deci­dir la seva estratègia, con­vi­vint amb vio­lents, demòcra­tes espa­nyo­lis­tes i des­col·locats soci­a­lis­tes, men­tre els sobi­ra­nis­tes tenen el nervi de la dig­ni­tat i l’ànim d’un pro­jecte engres­ca­dor. Qui quedi al mig –avís per a comuns de tota mena– no tindrà ter­reny per con­rear.

Des de l’afir­mació democràtica i repu­bli­cana, som molts els que pen­sem que ara és l’hora d’una àmplia pro­posta a favor de la dig­ni­tat d’una nova República Cata­lana. Estem al nos­tre lloc i ja tin­drem temps, en un demà gens llunyà, per defi­nir les nos­tres diferències. L’endemà és a tocar.