Observadors internacionals

La forma, il·legítima i per a molts juris­tes, cata­lans i espa­nyols, fins i tot incons­ti­tu­ci­o­nal, en què es van con­vo­car les elec­ci­ons del pro­per 21-D fa que tots els ter­mi­nis cor­rin molt i molt ràpid. La intenció del PP, el PSOE i Ciu­ta­dans era que els par­tits inde­pen­den­tis­tes no es pre­sen­tes­sin, cosa que hau­ria estat un error, per més legítim que fos . Ara el debat és, perquè els ter­mi­nis cre­men, si la llista ha de ser unitària, repe­tint un JxSí ampliat, o si els tres prin­ci­pals par­tits inde­pen­den­tis­tes, ERC, el PDe­CAT i la CUP, s’han de pre­sen­tar per sepa­rat. No és una decisió fàcil però penso, tot i la maleïda llei d’Hondt, que s’hau­ria de valo­rar anar-hi per sepa­rat per poder reco­llir totes les sen­si­bi­li­tats i evi­tar per­dre ni un vot pel camí per allò de “jo a aquest, encara que vagi de 45 a la llista, no el voto”. Ara, és cert que la situ­ació actual, amb pre­sos polítics i l’amenaça que n’hi hagi més en els pro­pers dies, ho con­di­ci­ona tot i fa gua­nyar punts a la llista de país.

En aquesta situ­ació cal tre­ba­llar en les llis­tes, en els pro­gra­mes, cer­cant punts comuns si final­ment no són unitàries, etcètera, però cal, sobre­tot, tre­ba­llar des d’ara mateix perquè se cele­brin i se cele­brin amb les màximes garan­ties que per­met el 155. Els par­tits sobi­ra­nis­tes hau­rien de tre­ba­llar perquè hi hagi, gai­rebé des d’ara mateix, un desem­bar­ca­ment d’obser­va­dors inter­na­ci­o­nals que puguin con­tro­lar els intents de mani­pu­lació que se suc­cei­ran en les pro­pe­res set­ma­nes. I, sobre­tot, per denun­ciar la seva sus­pensió si al final el PP fa cas dels seus lob­bies interns que ja han entès que el 21-D, en rea­li­tat, i tot i les con­di­ci­ons de sus­pensió de la democràcia real en què vivim, s’ha con­ver­tit en un ple­bis­cit inter­na­ci­o­nal. Pro­vo­car alda­rulls i sus­pen­dre els comi­cis és una de les opci­ons dels par­tits uni­o­nis­tes, com ho és la pos­si­bi­li­tat de voler anul·lar part dels pro­gra­mes. Els governs d’Europa són el que són i només cal veure com actuen davant del drama dels refu­gi­ats, però Europa no són només els governs dels estats, i això, en el tema català, comença a notar-se. I és una escletxa que cal apro­fi­tar.