LA GALERIA
Annexionisme
Temps durs ens ha tocat viure en aquest novembre de 2017. Ja tenim 10 presos polítics a les presons de l’Estat espanyol per haver defensat la democràcia i la llibertat. Tenim 10 presos polítics i 4 exiliats –els dos líders de les associacions més emblemàtiques i 8 membres de l’únic govern legítim de casa nostra, així com el president i 3 consellers més expatriats, a les democràtiques terres flamenques–. Ara i aquí ens volen humiliats i enfonsats, pretenen que ens enfrontem entre nosaltres i que –simplement– quedem inhabilitats, desnonats i anihilats, però no ho aconseguiran; ara toca més unitat civil que mai. De tota manera, hem de saber clarament contra qui cal fer front –sempre d’una manera cívica, pacífica i democràtica–. El poble català ha de saber que s’enfronta a un autèntic “monstre” anomenat annexionisme, el qual és una barreja explosiva de supremacisme polític, assimilacionisme lingüístic i cultural i una justícia que representa el paper que exercien els colpistes d’extrema dreta fa 40, 70 o 117 anys.
En aquests moments més que difícils hem de mantenir la calma i, alhora, disposar d’un esperit de dignitat. D’altra banda, la nostra anhelada i estimada Europa –com l’any 1936– sembla que ens ha tornat a bandejar de mala manera. A hores d’ara la UE, amb totes les excepcions honorables, s’ha convertit, en relació amb Catalunya, en una veritable “mala peça al teler”. De tota manera, cal no caure en el greu error de convertir-nos en uns vulgars euroescèptics; l’esperit i els valors democràtics europeus dels pares fundadors (per exemple, de Jean Monnet i Robert Schuman) van molt més enllà de l’actual UE (completament prostituïda, tant políticament com socialment i sexualment). No hi ha dubte que les actuacions de la ideologia annexionista del nacionalisme espanyol de matriu castellana ens omplen de ràbia, tristor, ira i indignació, la qual cosa ens provoca un cert bloqueig. Hem de superar aquest estat, aquesta situació. Els catalans, si volem emancipar-nos d’una Espanya amb una democràcia d’ínfima qualitat, hem d’esdevenir molt més racionals i cartesians. Ja sé que per un poble llatí i mediterrani és difícil convertir-se al cartesianisme germànic i al pragmatisme social anglosaxó; però hem de planificar molt millor la nostra tàctica i estratègia i, sobretot, perdre una certa ingenuïtat política, tot sabent que la política i la diplomàcia sempre són matèries molt complexes.