Reptes de la Unió Europea

A la Unió Euro­pea (UE) se li acu­mula la feina i no acaba de solu­ci­o­nar els rep­tes que té sobre la taula. La crisi econòmica encara fa estralls, espe­ci­al­ment als estats del sud, els quals han incre­men­tat el deute públic i també les desi­gual­tats soci­als, amb uns sala­ris pre­ca­ris que donen poca espe­rança als joves. S’han fet can­vis per adap­tar-se a la rea­li­tat, però com massa sovint passa a la UE, els can­vis són molt lents i arri­ben tard. Tot i així ja s’han esta­blert con­trols dels pres­su­pos­tos dels estats mem­bres per con­tro­lar el dèficit, també fons que garan­tei­xen pos­si­bles deu­tes públics futurs, això sí, sense arri­bar a una veri­ta­ble mutu­a­lit­zació del deute, i també s’ha creat la unió bancària. Tot ple­gat cohe­si­ona l’eco­no­mia euro­pea i marca el camí cap a una veri­ta­ble política econòmica única. D’ altra banda, per la pròpia evo­lució del món i també pro­pi­ciat per la crisi econòmica, hem vist aparèixer popu­lis­mes en forma d’euro­es­cep­ti­cisme, tant interns en estats de la UE, com és el cas del Regne Unit amb l’UKIP o de França amb el Front Naci­o­nal (FN) i a d’altres estats, com externs amb l’apa­rició de Donald Trump, que, a part de les excen­tri­ci­tats a què ens té acos­tu­mats, s’ha defi­nit molt crític amb la Unió Euro­pea com mai havia fet cap pre­si­dent dels Estats Units. I si a més hi sumem, d’una banda, el Bre­xit, que és un cop a la línia de flo­tació de la UE, i de l’altra la Rússia del pre­si­dent Vla­di­mir Putin, amb posi­ci­ons contràries a la Unió Euro­pea, tenim massa ele­ments més que debi­li­ten la Unió Euro­pea, la solució als quals és apos­tar per més unió política. Un altre repte que té la UE sobre la taula és la legi­ti­mi­tat de les seves ins­ti­tu­ci­ons, sovint qua­li­fi­ca­des de fal­ta­des de democràcia, excepte el Par­la­ment Euro­peu que és votat pels ciu­ta­dans, i sobre­tot la falta de rapi­desa i eficàcia en la presa de deci­si­ons, com­pren­si­ble per la difi­cul­tat de con­sen­suar entre els vint-i-set les deci­si­ons impor­tants, però que abo­quen a retar­dar les acci­ons pre­ses, fins al punt que massa sovint arri­ben tard o mai, i el pro­blema que pre­te­nien solu­ci­o­nar ja reque­reix altres mesu­res que les apro­va­des. I un altre repte és la gestió de la diver­si­tat, ara per ara sos­tin­guda a nivell dels estats, com­pren­si­ble donat que la UE és una unió d’estats, però que no dona res­posta a un esce­nari en el qual hi ha altres actors a més dels estats, com algu­nes naci­ons, pobles o regi­ons que estan tru­cant a la porta i volen par­ti­ci­par en el pro­jecte euro­peu des de la seva pròpia sobi­ra­nia, com és el cas d’Escòcia, de Cata­lu­nya i d’altres. Farien bé la Unió Euro­pea i els estats mem­bres d’afron­tar aquest repte intern i cer­car-hi solu­ci­ons a par­tir del reco­nei­xe­ment del que demana la ciu­ta­da­nia a través de les urnes i basant-se en el con­sens i el diàleg, amb l’objec­tiu de tro­bar-hi l’encaix adi­ent per a cada cas. Tot ple­gat ani­ria a favor d’una millor cohesió interna on tota la ciu­ta­da­nia se sentís pro­ta­go­nista en el si de la UE. Si anem en aquesta direcció farem una Unió Euro­pea més forta de cara a l’exte­rior, amb més cohesió interna i més con­nec­tada a la ciu­ta­da­nia.