Alquímia

Es va deixar caure sobre el llit i els seus ulls van quedar a l'altura de les lleixes. La fusta tenia una capa molt fina de pols. El sol que entrava per una escletxa la feia brillar, i aquells punts lluminosos el van hipnotitzar. La seva ment va recular fins a segon d'EGB, concretament fins a una anotació en el llibret de notes, en l'apartat d'atenció: «Es distreu amb el vol d'una mosca, si no s'encantés tant aprofitaria millor les classes.» Distracció. Era la paraula clau de la seva vida. Un dia, tornant de l'institut, mentre caminava absort, li va caure una jaqueta que portava a l'espatlla i no se'n va adonar fins que va arribar a casa seva. Objectes, documents, cites, entre d'altres, formaven part d'una tirallonga inacabable de víctimes de les seves constants badades durant quatre dècades. De fet, moltes vegades pensava que la seva vida era més una suma d'abstraccions que cap altra cosa. I es va adonar que els pensaments més transcendentals, més excitants, els més intensos, els experimentava quan estava embadalit, quan desconnectava de la realitat. Les decisions que li havien servit per disfrutar d'una vida estandarditzadament feliç es gestaven mentre es transportava lluny del proïsme en direcció a la ficció poètica. No era infeliç, ni de bon tros, en el seu dia a dia, però no hi sentia, paradoxalment, veritat. No hi trobava la seva essència. Hi havia limitacions en la quotidianitat, massa, que desapareixien quan s'abandonava a l'exercici de somiejar, que era l'equivalent a disposar, alhora, d'una vareta màgica i d'una màquina del temps.

Un soroll el va tornar al món real, va tancar la boca i va abocar l'esprai sobre els prestatges per netejar-los, que per això havia anat a l'habitació. Una mosca es va aturar sobre el líquid cremós. Pura i beneïda alquímia diptèrica, va pensar.