Álvarez o Palafox

“A veure quin dia publicaràs que l’escultura que hi ha a la plaça de la Independència no representa el general Álvarez de Castro, sinó el general José de Palafox, defensor de Saragossa.” Qui m’hi insisteix és la il·lustre historiadora Montserrat Moli i Frigola, de la Real Academia de Historia. Compleixo el seu requeriment i em remeto a les seves paraules. A Saragossa encarregaren una estàtua en honor del seu defensor general Palafox, però no es va acabar d’instal·lar. L’any 1894 en ocasió de voler-se exaltar els “defensores de Gerona”, a l’industrial Ferran Puig, fill de Girona, se li va ocórrer adquirir aquella imatge, i amb petits retocs fer-la passar per l’efígie del general Álvarez de Castro, defensor de la ciutat. I així ha quedat pels segles dels segles, si ningú hi posa remei.

Aquesta sublimació és un altre mite que ens han fet empassar, exaltant l’amor a la pàtria espanyola d’aquells pobres ciutadans gironins de l’època, que sofriren horribles calamitats.

Álvarez va portar la ruïna a la ciutat i la mort de més de la meitat dels seus habitants i de les tropes defensores –un total de 9.930 persones hi perderen la vida, sense comptar els francesos–. Un exemple: pres pel seu mal entès patriotisme, quan ja veien Montjuïc perdut, els comandants feren un gest teatral, desembeinant les espases, creuant-les amb la del general i jurant defensar-lo per damunt de les seves vides. En pocs dies Montjuïc quedà abandonat i en mans dels francesos!

Álvarez decretà l’afusellament de qualsevol persona que parlés de rendició. No va voler rebre els emissaris francesos per arribar a un pacte. Però va caure malalt, segurament de paludisme, delirava i tenia febres molt altes, fins que el 7 de desembre de 1809 fou rellevat per Julián de Bolívar, que immediatament va capitular. Al cap de tres dies els francesos entraven a Girona, i es posà fi a tanta destrucció i carnisseria. Emili Grahit i Grau diu que portaren Álvarez a Figueres, on no el deixaven dormir, a cops de baioneta quan ho intentava. No obstant, Lluís Maria de Puig ho desmenteix: no va morir enverinat, ni torturat, ni a mans dels francesos, sinó que quan el portaven a Barcelona va morir pel camí, a causa de la malaltia.

Álvarez només pensava en la seva carrera, en la glòria i el honor, i a resistir més que Palafox al preu que fos en vides i destrucció. L’espanyolisme i el seguidisme local ens ho han venut d’una altra manera, tot i els estudis de Prudenci Bertrana, del metge Diego Ruiz, del Dr. Joaquim Jubert, entre molts altres que reconeixen la seva obsessió i bogeria. Girona va quedar arruïnada, i va tardar dècades a refer-se, amb les cases enfonsades i la gent infectada.

Llavors li erigiren un monument de segona mà.