De Linhof 1956 a Rolleiflex1969

Els dos fotògrafs es van fer seu una mitja hora el menjador de casa, i hi van muntar tot un parament: tres o quatre trípodes, dos llums potents enfocats a la concavitat reflectora de sengles paraigües, endolls i objectius varis, tot a punt com si fos per fer honor a una visita important, potser una vella dama, una aristòcrata d'altre temps. I sí, com vella dama que fos, la visita va ser una màquina de retratar alemanya, any 1956, marca Linhof Technika; d'aspecte massís i respectable amb el seu giny d'afinar l'enfocament, l'acordió com de les velles kodaks, tot el que devia caldre... El motiu de la insòlita visita era retratar un quadre de 40x33 cm que havia d'anar a una exposició; després de prolixa preparació, un dels dos visitants, el seu cap i la màquina sota una tela negra, manipulà en la foscor i, tot disposat, es féu l'instant tràgic del disparar. Tot recollit i guardat, abans d'anar-se'n els retratistes vam parlar estona de retratistes i retrats. Ells anats i jo sol a casa, vaig haver de remirar-me una fotografia que el 1969 va fer amb una Rolleiflex en Jordi Rabell, guixolenc, fotògraf amb finesse. En b/n, la foto és a l'estació del tren de Sant Feliu de Guíxols, solitària llevat d'una dona gran, asseguda d'esquena sobre un pobre equipatge, vestida de negre, el posat vençut, soles ella, la maleta i les ombres que feien al terra. (en Rabell em va dir que havia llegit d'algú que «viatjava amb una maleta plena de silencis d'estacions desertes»). És molt intensa, aquesta foto del 1969, la dona ben sola, l'ampli espai ferroviari desert, que vells edificis delimiten. Per entre dues parets fumades, s'afuen els rails d'una via que se n'anava enlloc. Aquella dona, restava immòbil en el lloc inhòspit, com un quadre de Chirico. Degué venir del sud quan la immigració en venia, imatge i testimoni d'una solitud desolada en temps de penúries i esperes.