Els il·luminats

La capacitat de resistència de la ciutadania és una de les coses més extraordinàries d’aquests últims dos mesos. Dissabte es va tornar a demostrar, amb la massiva manifestació per reclamar l’alliberament dels presos polítics, que en una Europa normal farien acotar el cap de vergonya a qualsevol governant. Però ja fa temps que vam descobrir que, rere les bones paraules, tampoc hi havia una Europa normal que s’estigués construint de veritat (abans l’estaven construint els Erasmus que s’enamoraven per aquí i per allà). No era fàcil manifestar-se, de nou, perquè el desconcert i la incertesa s’acumulen. En la concentració de la tarda del dia de vaga general (que vol dir vaga política i nacional, per si algú encara no ho va clissar) vaig copsar per primera vegada en una protesta sobiranista la punta de malfiança d’algunes persones quan els feia preguntes, per fer la crònica per a aquest diari. És del tot natural. La sacsejada col·lectiva és molt forta i tothom s’ha d’autoprotegir. No em sembla tan natural que certs debats polítics s’engeguin i es plantegin amb una contundència inusitada. Ha tornat a passar amb la llista unitària pel 21-D: han tornat a aparèixer els venedors de certeses, com si fos claríssim que sense llista unitària –o amb una determinada fórmula– no hi ha res a fer. Com si aquestes setmanes no haguessin demostrat que les pocions màgiques no existeixen. Ja n’hi ha prou d’il·luminats. O, en tot cas, els únics il·luminats que reconec són els del carrer Marina.