La fractura

Pep Tosar és un gran home de teatre que, amb els recursos de què disposa, ha anat concebent espectacles ben imaginats i extremadament ben fets i interpretats, sovint a propòsit de mallorquins dignes d’una memòria que potser no són prou coneguts i recordats. Poques vegades m’he emocionat tant en un espai teatral com quan, en un muntatge sobre Guillem d’Efak que vaig veure al Círcol Maldà, Tosar cantava i explicava Sa Cançó de Son Coletas amb la qual el cantant i poeta homenatjat va rememorar una revolta pagesa del segle XV, però que va fer pensant en els republicans assassinats a Mallorca durant la guerra civil. L’última vegada que he assistit a un espectacle ideat per Pep Tosar, en aquest cas junt amb Evelyn Arévalo, va ser diumenge passat al Teatre Municipal de Girona: Federico García, que, malgrat que s’ometi intencionadament el segon cognom, és a l’entorn de Lorca. No és, per tant, un muntatge sobre una personalitat poc coneguda, sinó sobre una que ho és tant que això podia pesar massa. Tosar, però, aconsegueix superar el pes (i el repte) amb una proposta que, integrant de manera primorosa el cant (Mariola Membrives) i la dansa (José Maldonado) mentre juga amb intel·ligència amb imatges projectades en una pantalla que pot fer-se transparent col·locada en primer terme a l’escenari, fa un recorregut vital: la seva infantesa, que va fer que poués de les cançons populars que van ensenyar-li les criades de la família; la seva formació a la Residencia de Estudiantes, on va coincidir amb Buñuel i Dalí; la seva estada a Nova York; el seu compromís amb la II República; el seu viatge fatal a Granada que va precipitar-lo a la mort.

Com la resta del públic reunit al Municipal, vaig aplaudir amb entusiasme Federico García. Al costat meu, van aixecar-se dues dones per ovacionar amb intensitat. Elles no van aplaudir quan, abans de començar, Tosar va mostrar la seva solidaritat amb els membres del govern català empresonats i amb els Jordis. Aleshores vaig sentir que, certament, s’ha produït una gran fractura: entre aquells indignats amb les mesures repressives que pateix Catalunya i aquells que les avalen, justifiquen, accepten o consenten. Sí, aquesta és la fractura. Fins i tot, malgrat el seu èxtasi, em va semblar estrany que aplaudissin un espectacle sobre Lorca, assassinat per feixistes a l’inici de la guerra civil.