Més pandèmic que celeste

M'ha costat, però finalment he anat a veure El cónsul de Sodoma, la pel·lícula de Sigfrid Monleón basada en la biografia Jaime Gil de Biedma. Retrato de un poeta (Circe), escrita per Miguel Dalmau i condemnada a la polèmica perquè encara hi ha molta gent viva, alguna de la qual va aportar el seu testimoni al biògraf, que en té altres visions. En el meu cas, no hi tinc cap experiència ni implicació personal més enllà d'haver estat una fervent lectora de la seva poesia durant la meva joventut i de recordar-ho amb tanta emoció que a vegades rellegeixo poemes seus o se'm fan presents.

Tampoc no m'importava el fet que la pel·lícula, partint del llibre de Dalmau, pogués desmitificar el poeta (posem-hi, per exemple, com a senyoret que volia ser comunista, però que, després de tancar els negocis com a representant de la Compañía de Tabacos de Filipinas o d'acomiadar treballadors, continuava fent neocolonialisme pagant els serveis sexuals de joves filipins) o mostrar-ne les contradiccions: Al capdavall, ni que fos a través de la creació d'un jo poètic, ningú no va estar més en contra de Gil de Biedma que ell mateix.

Em va costar anar-hi, perquè no em feia bona pinta (tenia, doncs, un prejudici) i perquè, tot just estrenada la pel·lícula, vaig seguir mínimament la polèmica entre Juan Marsé i el productor Andrés Vicente Gómez. I no ho dic pels adjectius (grollera, bruta, pedant...) de la crítica hiperbòlica de Marsé, un dels grans amics de Gil de Biedma, sinó perquè el nivell de la polèmica em feia pensar que la pel·lícula donava joc per a una discussió mesquina, com ara que, a parer del productor, a Marsé no li deu agradar que surti que va casar-se amb la minyona d'una marquesa, cosa que va dur l'autor d'Últimas tardes con Teresa a precisar que n'era la perruquera, i a afegir-hi que, en tot cas, és propi de señoritos considerar amb menyspreu que un escriptor pugui casar-se amb una criada. A més, Vicente Gómez ha suggerit que tampoc no li deu agradar que s'hi faci present que Gil de Biedma va aconsellar-lo pel que fa a la creació del personatge del Pijoaparte. Sincerament, m'estranyaria que Marsé se sentís qüestionat literàriament. Ho dic tenint present que un dels aspectes remarcats en el llibre La escuela de Barcelona, el treball referencial de Carme Riera sobre la generació poètica dels 50, és el clima d'amistat, de complicitat creativa i de discussió literària de les tertúlies d'un grup del qual formaven part, entre altres més o menys constants o esporàdics, Jaime Gil, Carlos i Yvonne Barral, Gabriel Ferrater, Jaime Salinas, José Luis Goytisolo i Josep Maria Castellet. Un dels escenaris recurrents d'aquestes tertúlies va ser el soterrani («más negro que mi reputación») que, de 1959 a 1965, Gil de Biedma va tenir al carrer Muntaner, a prop de Bocaccio, on, segons fa constar Riera en el seu assaig, Marsé va donar a conèixer algun dels capítols d'Últimas tardes con Teresa i va consultar la idoneïtat de les cites, en bona part suggerides per Jaime Gil, que obren cada capítol.

El soterrani del carrer Muntaner apareix a la pel·lícula només com a lloc de cita amb els amants i també d'una efectista escena amb el pare del poeta, del qual Marsé diu que no hi va anar mai, però no com el lloc de tertúlia amb els amics, que, evidentment, també hi bevien i hi escoltaven música. Potser és millor, tenint presents les escenes i els diàlegs relatius a la literatura: Barral hi apareix com un «pedantorro» i això que, conversant, Jaime Gil s'autociti amb versos dels seus poemes provoca una certa vergonya aliena. Tanmateix, pel que fa a l'omnipresència del sexe i, concretament, de la homosexualitat del personatge, la pel·lícula no enganya a partir del mateix títol: El cónsul de Sodoma. I no acabo d'entendre certes crítiques que es podrien resumir en aquesta consideració de Marsé a l'article «Peliculeros», publicat el 14 de gener a El País: «...la decantación tendenciosa hacia su homosexualidad esgrimida como una bandera (nunca lo hizo).» És clar que no va fer-ne cavall de batalla. Prou en va tenir a viure-ho (d'altres, menys lliures i menys afavorits socialment, ho van tenir pitjor) a l'Espanya franquista, mentre el PC, a més, no el va admetre perquè era homosexual.

El problema, a parer meu, és que la pel·lícula és superficial en el tema que aborda: Jaime Gil va d'amant en amant, se suposa que disfruta i que pateix, però no hi emergeix aquella complexitat humana, en relació amb l'experiència de l'amor, que inunda el magistral poema Pandémica y celeste, sobre la tensió entre la fidelitat a un cos per on es veu passar el temps i el desig cap a altres cossos. D'aquí, el retrat de Jaime Gil, acostant-lo més a la Venus pandèmica que a la celestial, s'empobreix.