Opinió

Tribuna

Quan invertirà el PP a Catalunya?

Les eleccions del 21-D arriben a Catalunya amb un escenari ideològic anòmal: coincideixen en el temps el dèficit estructural democràtic de la falta d’una opinió pública veritablement lliure (una endèmia fabricada amb la barreja del sistema electoral, el sistema educatiu i el panorama periodístic que tenim) i un patiment conjuntural del pluralisme polític, principi democràtic per excel·lència. Aquell primer factor hauria de ser motiu d’un debat a banda i en profunditat; centrem-nos en el segon, que és molt més fàcil en l’espai d’una columna d’opinió i em permet, a més, tornar sobre un missatge que he fet meu des que vaig lluitar per assolir la presidència del PP de Catalunya l’any 2008.

De mica en mica es va configurant el conjunt de forces polítiques que es presentaran a les eleccions: queda clar que en l’esquerra hi ha tota mena d’opcions, més o menys socialdemòcrates, més o menys independentistes. La decisió d’última hora d’Ada Colau de trencar el pacte de govern amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona s’ha d’entendre, al meu parer, en la línia de marcar un perfil electoral propi envers una formació que ha decidit ajuntar-se amb les restes no independentistes d’UDC i de la qual per tant s’ha d’allunyar més des del punt de vista ideològic que des de la perspectiva d’una aposta per una Catalunya independent; en poques paraules, Colau pot continuar ballant en l’espai de l’ambivalència en un terreny que ningú a hores d’ara té clar (quin és el full de ruta de la independència avui), però no es pot permetre que els seus votants “indignats” creguin que els ha deixat abandonats. D’altra banda, una ERC que se sap la llista més votada en aquests propers comicis, amb vots prestats d’un PDeCAT desorientat i alguns cupaires “pragmàtics” i una benzina que troba en cada paraula que diuen García Albiol o Arrimadas, té el relat que dona un candidat empresonat i una doble opció per al dia 22 de desembre segons quines siguin les majories: això és tant com recordar que és l’única força independentista que es pot permetre dir als seus que, sense abandonar el somni, “la independència pot esperar... mentre solucionem alguns temes socials”. Sí, ja sé que hi ha molta gent convençuda que és la República nova la que durà la veritable justícia social, i que sols aleshores hi haurà pa per a tothom, però amb recordar que les mútues al·lèrgies ideològiques i la malfiança entre partits han fet impossible la llista única ja n’hi hauria d’haver prou per saber que res en política és automàtic, i que no està dit que la majoria catalana sigui d’esquerres.

I així arribem a l’anàlisi de l’espectre conservador, on el panorama és força més decebedor per manca de pluralitat. La que fou CDC no es vol dir liberal, ni conservadora, ni democratacristiana, malgrat que en les seves bases ben segur que hi ha gent de cadascuna d’aquestes famílies ideològiques. UDC (amb totes les seves reformulacions, Units per Avançar, Portes Obertes al Catalanisme), per no desaparèixer, s’ha integrat en el partit polític que malgrat ser lluny del maragallisme, és l’únic entre les forces unionistes que usa el terme, però el PSC sols és de dretes per a la CUP. Per la seva banda i fent el mateix tipus de raonament, l’estricta supervivència, Demòcrates s’integra a ERC. El moviment és paral·lel (no sé per què s’insulten entre ells!), i significa que la democràcia cristiana es mou en l’ideari de justícia social que li arriba de la mà de la doctrina social de l’Església.

Així doncs el panorama conservador sols pot tenir un Ciutadans que es diu liberal, tot i que no sabem en què, i que critica el PP per la seva poca contundència a aplicar l’article 155, i un PP que a Catalunya ha estat sempre considerat el residual sac de boxa on donar cops de puny per fer aparèixer vots a altres llocs d’Espanya. Aquells altres no tenen remei, justament perquè s’han nodrit de les suposades febleses del PP, però aquest i a Catalunya, ara que ja fa temps que veu que el to més abrandat és de Cs, no fora el moment d’ocupar l’espai que ha deixat lliure l’extinta CDC? No fora el moment de fer realitat el model proposat per Josep Piqué i en el qual alguns vam creure fa ja quasi una dècada? No fora el moment de fer del PP a Catalunya un PP de Catalunya, on recollir el catalanisme conservador no independentista amb la mateixa legitimitat que ho és a Galícia, o amb fórmules alternatives com a Navarra? Sí, sembla una bogeria, però qualsevol altra cosa és mancar a la dignitat d’una munió de gent que creu en el respecte comú des del respecte a la diferència i a la asimètrica realitat d’Espanya. Per això em pregunto si ni tan sols ara, en un moment tan decisiu, no serà capaç el PP d’invertir políticament a Catalunya. L’espai hi és.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia