Temps de preguntes

Quan, enmig d’un gran repte adaptatiu o d’una iniciativa transformadora, els esdeveniments s’encavalquen de manera vertiginosa es fa difícil mantenir alhora la iniciativa del canvi i la capacitat d’escanejar bé com s’està reconfigurant el nostre entorn. En cada gir estratègic o en cada decisió important ens trobem amb la dificultat d’avaluar la rellevància de la resposta dels altres actors o de confrontar-nos amb els propis biaixos per saber del cert si el nostre punt de vista sobre la realitat és l’adequat. Hi ha el biaix de l’excés de confiança, el biaix hiperoptimista (o el seu contrari), el biaix borni, el biaix grupal, etc. No sabem el que no sabem i tendim a sobreestimar la viabilitat d’allò en què creiem.

Si apliquem aquestes consideracions generals a la situació de Catalunya, veurem com ara mateix es dona la combinació perfecta dels components crítics d’un repte adaptatiu: màxima incertesa, gran dificultat per entendre el que està passant i confusió sobre els possibles camins que s’han de seguir i les accions que s’han d’emprendre (més enllà de les purament reactives).

Molta gent, per convicció, per indignació, per ràbia o per dolor continua empenyent, però ja no entén cap a on. Quines possibilitats té el nostre país? Quin és el full de ruta del mapa estratègic? On som? Hi ha algú que ho tingui clar? O l’absència de claredat és una demostració de la crisi de lideratge? Què podem fer nosaltres? Quin vector d’acció hem de definir o a quin hem de donar suport? Moltes preguntes semblants a aquestes són avui ben presents en la major part de cenacles organitzats per les diverses entitats de la societat civil.

Som una societat que ens agrada anar sempre un pas endavant dels esdeveniments. Ens impliquem en la jugada, però mentalment ja estem planificant i cuinant la següent. Això genera un grau de neguit extra quan, sobtadament, l’horitzó es difumina o s’omple d’una boira espessa. Una cosa és tenir visió de futur i una altra viure fantasiosament en el futur.

Resta també per fer encara una digestió política profunda de tot el que hem viscut en els darrers mesos i anys. Aquest balanç supera de molt, al nostre parer, el que hom pot fer en un article d’opinió. Però sí que és possible, des de la modèstia d’un article, presentar algunes aportacions o suggeriments. Aquí en van tres.

1. Som al bell mig del territori desconegut. Com en les travesses del desert, el camí està ple d’obstacles i paranys. No assistim al final de la història, sinó a un tram complicadíssim d’aquesta; sabem que el recorregut serà difícil, llarg, dolorós i dur. El disseny estratègic acostuma a ser lineal (etapes, metes volants, fites, esglaons) però la realitat sempre és laberíntica, amb anades i tornades, amb avenços i retrocessos, amb moments d’eufòria i de decepció, amb encerts i errors. És ara quan la determinació, el compromís, la resiliència, la perseverança o la capacitat d’intel·ligència i aprenentatge col·lectius esdevenen virtuts cabdals. No s’ha de tenir por dels errors, tret que l’error sigui definitiu. Cal treure lliçons d’aprenentatge i millora dels errors comesos.

2. Ara mateix, potser no tenim les (noves) respostes, però sí que podem formular les bones preguntes. I la formulació de bones preguntes va acompanyada de més preguntes d’ordre metodològic. Posem-ne un exemple. Davant la qüestió “Llista unitària o no?”, el professor Carles Boix responia: “D’entrada, aquesta no pot ser la pregunta. La pregunta fonamental és una altra: 21-D per fer què?” Encertar les preguntes és clau. Com deia Einstein, “si tingués només una hora per salvar el món, dedicaria 55 minuts a definir el problema”.

3. Per tant, la qüestió clau a plantejar ara és quines haurien de ser les noves preguntes? Ens atrevim a formular-ne algunes.

a) On som? A on hem arribat? I en quines condicions emocionals, socials i polítiques hi hem arribat? Recordem que enfrontar-se a la realitat i acceptar-la no vol pas dir aprovar-la, sinó entendre molt bé què està succeint a dins i a fora del nostre camp visual, a quines tendències hem de parar atenció o quins punts forts d’avui poden ser les nostres vulnerabilitats de demà.

b) Què hem après de la nostra pròpia actuació i de l’actuació dels qui no pensen com nosaltres? En què tenen raó els que defensen una posició contraposada a la nostra, i què ens interpel·la d’ells? I ells, què n’han après?

c) Quins nous escenaris s’albiren en el curt, mitjà i llarg termini en els contextos català, espanyol i europeu?

d) I ara què? Quin nou full de ruta és raonable plantejar l’endemà de les properes eleccions? Què estem disposats a fer i què no? I això que volem fer, ho volem fer en solitari, per separat, o acompanyats de qui?