Involució i revolució

Al complir-se el centenari de la revolució comunista russa, és interessant recuperar la tesi d’alguns historiadors sobre el seu origen. Segons ells, la revolució no la va desencadenar el moviment obrer, malgrat la insistència dels historiadors esquerrans, i tampoc no va començar a impuls dels moviments nacionalistes latents a la perifèria de l’imperi, a diferència del que va passar quan caigué el règim soviètic, que sucumbí, entre altres causes, per la pressió nacionalista. L’imperi dels tsars caigué fonamentalment –conclouen– de resultes de la involució del sistema, incapaç d’assumir la realitat i d’adaptar-s’hi, cercant la seva salvació en el retorn a un passat autocràtic tan idealitzat com superat.

Tot començà amb la revolució camperola de 1902, tres anys abans de la revolució del 1905, que gairebé va enderrocar el tsar. Aquest, per evitar-ho, va concedir algunes reformes a contracor. Tant que, superat el tràngol, optà per la repressió, decantant-se a favor dels partidaris de la reacció. Per això és falsa la imatge que alguns historiadors pinten dels anys que van precedir la Primera Guerra Mundial. Sostenen que el règim tsarista estava sent reformat i modernitzat segons les pautes liberals occidentals, quan el cert és que el tsar, juntament amb el nucli dur del poder establert (la noblesa, l’Església ortodoxa i els partits dretans), eren, pel cap alt, tebis partidaris de la modernització. Perquè, si bé fomentaven una economia industrial per homologar-se amb les potències occidentals, es mostraven hostils a les reformes polítiques i socials. En lloc de per la reforma, van apostar per una regressió autocràtica. Per això, conclou Orlando Figes que “en aquesta regressió hi va haver les arrels de la revolució, en el conflicte creixent entre una societat que amb rapidesa s’estava fent més educada, més urbana i més complexa, i una autocràcia fossilitzada que no tenia intenció de cedir a les seves demandes polítiques”.

Convé retenir aquesta idea quan es reflexiona sobre les causes que fan possible una revolució, entesa com aquella subversió radical de l’ordre establert, que provoca una mutació traumàtica del sistema de convivència d’un grup humà. Existeix molta literatura sobre el tema, i s’hi reiteren les mateixes causes amb paraules semblants. Així, s’assenyala com a causa principal d’una revolució la debilitat de l’Estat com a sistema jurídic, amb la consegüent erosió de la seguretat; s’afegeix una crisi econòmica greu i sostinguda, com a detonant de forts moviments reivindicatius; es destaca el protagonisme que ha d’assumir un grup decidit a arribar fins al final amb el suport d’una àmplia base social; i es puntualitza, finalment, que una revolució ha de tenir sempre un suport, la comprensió o, almenys, la inhibició internacional. Però no és freqüent veure destacada com a causa principal d’una revolució la involució o regressió del propi sistema enderrocat. Un fet que és certament així perquè tot règim polític constitueix l’articulació jurídica de les relacions de poder i del sistema d’interessos d’una comunitat humana en un lloc i en un moment històric determinats. I donat que tota comunitat evoluciona amb el pas del temps, de manera que canvien les seves relacions de poder i el seu sistema d’interessos, de la mateixa forma ha de reformar-se periòdicament el seu règim jurídic per adaptar-lo a la nova realitat emergent. Raó per la qual, si no es compassa aquesta reforma del règim jurídic amb el canvi social, aquell acaba sent rebutjat violentament per la societat. Tant és així, que les lleis han de ser interpretades tenint en compte la realitat social del temps en què han de ser aplicades. I a això cal afegir que la progressiva adaptació i modificació de les lleis no és signe de debilitat sinó, ans al contrari, de fortalesa. I, per la mateixa raó, l’enroc obtús en una llei, utilitzant-la com a barrera per impedir la seva adaptació a la realitat emergent, és prova d’entossudiment mental, covardia moral i falta de confiança en un mateix.