LA GALERIA
CDR de Farners
Dimecres de vaga. Començarem l’article com a les novel·les dolentes: eren les cinc de la matinada però no plovia... Aquí em tens, lector, caminant en processó i ensopegant pels vorals d’uns conreus entre Santa Llogaia i Borrassà. De cop el pas s’estreny i s’embussa. Una lot en la foscor va avisant que tothom vigili amb el cap. “Semblem mexicans il·legals”, comenta el de davant meu. Salvat el brancatge, s’obre la visió de l’autopista que sempre recorrem encapsulats sobre quatre rodes. L’artèria principal del país no bomba ni un cotxe! Això no és cap novel·la, penso. És un tractat revolucionari. Durant dotze hores, l’AP-7 patirà una gran angina de pit, causada per uns activistes davant dels quals cal treure’s el barret. Tot ha estat planificat amb discreció i al mil·límetre: la incògnita del lloc, els horaris, la logística... Ningú pot negar als organitzadors la seva determinació per practicar la respiració assistida a la República. Són gent que viu la política no solament amb passió i generositat sinó també amb una gran disciplina. Joves capaços d’infondre coratge i ànims als no tan joves. Quants jubilats no han acudit de matinada a una crida tan incerta senzillament perquè se’ls creien? Quin valor no té haver-se guanyat aquesta confiança? Vaig prenent notes. Al final, de les dotze hores de tall de l’AP-7 em quedo amb el crit rabiós i a ple pulmó d’un camioner que va aconseguir esquivar el col·lapse: “Vivaspañaaaa!” En aquell crit disparat des de la finestreta hi havia condensat el desassossec del nacionalisme espanyol, un nacionalisme que fins fa poc no es molestava a cridar o manifestar-se perquè això d’una Catalunya independent era cosa de quatre toca-sons. Però resulta que ara els toca-sons, a més d’ideals, tenen formació, determinació, estratègia i capacitat d’al·luvió humà. D’aquí els visques a una Espanya només estintolada per un autoritarisme sanguini. A aquest columnista, que no combrega gens amb la ideologia castrista, les sigles CDR no li acaben de fer el pes per la ressonància cubana. Però el cas és que mestre Coromines ens diu que el mot comitè és un gal·licisme que significa “aquell a qui se li confia alguna cosa”. Doncs bé, des del voral d’una autopista arterioscleròtica, aquest que escriu dona fe que molts ciutadans fan confiança en els CDR per tal de reanimar la República. Ah, i ni novel·la dolenta ni assaig polític. Allò d’aquell dimecres de vaga va ser un poema èpic.