Tots a una

El dia 6 d’octubre del 1934, el mateix dia que el president Lluís Companys declarava l’Estat Català a Barcelona, a més de cent quilòmetres, concretament a Campdevànol, dos adolescents es dirigien a peu cap a Ripoll per fer costat a la revolta. Anaven armats amb una escopeta de perdigons com les de les fires. Des de lluny els carrabiners els van disparar. Es tractava d’un cos policial militaritzat per a zones frontereres i que el franquisme va integrar a la Guàrdia Civil, just acabada la guerra civil. Un cop abatuts els van aixafar el crani a cops de culata. Això va passar just a la sortida del poble però dins el terme municipal de Ripoll. Aquest va ser el motiu perquè les autoritats deneguessin el permís per enterrar-los a Campdevànol i els cossos fóssin dipositats en una fosa comú a Ripoll. Faltava menys d’un mes per Tots Sants i per al dia dels difunts que abans era el dia 2 de novembre i el dia que la gent visitava els cementiris. Aquell segon dia de novembre del 1934 Campdevànol es va convertir en un poble fantasma. Van tancar les fàbriques, les botigues i els cafès i la gent va anar a peu fins el cementiri de Ripoll fins el lloc on havien enterrat els dos nois. Hi van anar els més missaires i els més descreguts, rics i pobres, botiguers i treballadors, vells i joves. La meva àvia m’explicava, encara amb certa emoció, com tot el poble va passar pels carrers de Ripoll i la gent guardava un silenci i un respecte quasi reverencial al pas dels campdevanolencs. Va ser una mobilització transversal, molt abans que la paraula s’utilitzés. Un moviment espontani que va unir tot un poble per retre homenatge als dos joves veïns assassinats d’una manera tan ignominiosa i gratuïta. Les autoritats, encara republicanes, ni tan sols van gosar intervenir davant la tossuda raó de tanta gent diversa. No crec però, que des de Madrid volguessin entendre-ho, tal com no volen entendre ara que el moviment independentista actual transcendeix el patrioterisme mal entès, la situació social i la ideologia política, per més que ens difamin parlant d’escuts humans i adoctrinament. La raó que mou ara als catalans és la mateixa que va moure aquell llunyà 1934 a tot un poble a desafiar les autoritats. La d’una evidència que no es vol entendre, la d’una realitat que no volen veure, tan simple com el dret a pertànyer a una terra determinada més enllà dels interessos que no siguin el dret a decidir el futur d’un poble.