opinió
“Qui s’ha de votar?”, pregunten
Aquesta setmana i la passada hi ha hagut un frenesí partidista per aclarir si hom s’havia de presentar sol, o convenia fer-ho agrupat, a les imminents eleccions, convocades amb mala bava en una data propera del tot, el 21-D, en un mes dolent en què a les famílies els preocupa més el “què farem per Nadal” que no pas les aliances contra natura, forçades, en les quals els partits, agrupacions o tendències, que voldrien anar sols a les eleccions, s’han de rendir a l’evidència, ja que són molt entusiastes, lluitadors i defensors de la catalanitat, però són poca gent, i el poder d’arrossegar vots no és un dels avantatges dels grups petits. Al contrari. Aquests grups, carregats de bones intencions –patriotisme, la majoria– i desig de poder dirigir el que sigui de la política i l’administració catalanes, i més encara si aquest país és independent, si no s’adhereixen a un partit gran quan hi ha eleccions –ells no ho diuen, però ho saben–, els vots obtinguts es perden entre les empentes.
La idea, plena de sentit comú, de fer una sola llista era un objectiu difícil, però assequible. No val la pena parlar-ne. L’amor propi, tocat en veure els possibles candidats i l’ordre i el lloc en la llista, ha portat a fer tres llistes, que sembla que ara van per bon camí. Que no s’enganyi ningú: aquestes eleccions no se celebren per saber “qui”, que més o menys ja es preveu, sinó per saber “què”! L’acarament del catalanisme, independentista i republicà, contra el 155, guarnit amb el rosari de mentides i calúmnies que els mitjans estatals ens dediquen un dia i un altre dia, projectant els espanyols de bona fe –que mai ho havien fet, la majoria– contra Catalunya i els catalans. Hem de veure fins on tindrà força de penetració per la via dels vots i, després, si s’obté la victòria, per on s’ha de començar en aquest jeroglífic en què ens han posat –en què juguen la prepotència, l’abús de poder, l’amenaça, la justícia que els fa el joc i, potser el pitjor, el principi de desintegració del poder econòmic, la productivitat, l’esperit de treball, la fe en la retribució justa i més ferides sagnants en les quals posen les tisores per curar–, que ja ha començat a afectar la nostra terra i que s’accelerarà si no s’acaba aquest procediment practicat amb tota la mala bava –anava a dir “mala sang”–. Si continua, deixarà Catalunya com un drap brut. Es pot saber –algú ho sap?– què hem fet els catalans contra natura per despertar passions corejades d’un estat que no ens estima en absolut? Per què no ens deixa anar en llibertat, amb Catalunya a la motxilla, per aquesta Europa que diu que ens entén, però que no fa res per ajudar-nos a acabar fent justícia? Ho he dit al principi, però ho repetiré. Aquestes eleccions –n’estic segur– les embrutaran, i “les tres Maries” resultarà que no són res. És per això que és necessari –més ben dit, obligat– oblidar el “qui” i sols pensar en el “què”!