El pa i la senyora Jordà

Estar tancat a la presó els anys del primer franquisme i amb cap horitzó raonable devia ser molt desesperant. Per això els reclosos s’agafaven a qualsevol clau roent, com el que explica del seu pare i els seus companys Mercè Jordà a Aquella olor de pa (Brau Edicions). Resulta que aquests empresonats per una finestreta podien veure un pany de cel i cases de l’exterior; i van adonar-se que una noia estenia cada mes una col·lecció de panyos –mena de tovalloletes– acabats de rentar. Per si cal, aclarim que, abans que es popularitzessin compreses i tampons, les dones resolien els dies de la regla amb l’aplicació de panyos que, passat el període, rentaven, estenien i guardaven per al mes següent. I bé: un dia comproven que no n’estén més i el costum no el reprèn fins al cap de nou mesos, però llavors el que penja als fils són sobretot bolquers de nadó, usats, també, abans que la butxaca i la modernitat no van permetre comprar dodotis. Mercè Jordà al seu llibre explica moltes coses de la quotidianitat d’una noia i d’una família corrents dels anys quaranta i cinquanta. Quan les criatures, que deien papa i mama, i no pas papà i mamà, no es deprimien quan se’ls deia no i era no. Quan jugaven amb una baldufa, menjaven farro, prenien xarop per a la tos i sovint agafaven polls. Quan l’hospici funcionava a tot drap acollint els bords anomenats expòsits; però també quan per celebrar un naixement es tirava bateig a la concurrència. Quan tenir una bicicleta de tercera mà o estrenar un vestit representava un esdeveniment familiar. Quan per a una noia arribar a poder ballar era una cursa d’obstacles: aprendre’n, estrenar-s’hi amb les castes sardanes i un dia, i amb vigilància familiar, ballar aparellada un vals, posem; això si no havia de mantenir el dol per algun familiar mort o no era quaresma, que llavors es practicava el protocol de la devoció costumista dels convidants i de les Quaranta Hores. Ballar, a petita escala, comportava pautes estrictes com, amb unes dimensions morals més aparatoses, el festeig i casament. Quan al cine es veien dues pel·lis i el Nodo, es llegien els llibres de Gironella i a l’escola, a més dels himnes nacional, requetè i de la falange, es començava a cantar La Maria de les trenes o La fadrina va a la font. I aquell pa! Però pleguem. Ho trobaran tot al llibre document per, uns, aprendre, i al mateix llibre, també de retrats, records i sensacions per, els altres, enyorar-se. Ens l’ha regalat Mercè Jordà, que llavors era una nena, com gairebé totes, “emparada”.