De set en set
Droga dura
Tu i jo tenim un amor pendent, però n’hi direm dinar que fa menys cangueli. Els nostres personatges són amables l’un amb l’altre, i cada dos per tres posen més llenya al foc. Fonen els ploms, trenquen esquemes, fan minuts de silenci i es claven a la retina en un primer pla etern. S’abriguen de tot menys de l’altre. Saben que potser ja no cal. A fora, les fulles giravolten furioses com llengües àvides de desglaç. A cada lletra que passa, tenen més clar que no cal dir gran cosa, que tot està escrit. Ja fa temps que saben on és el premi. L’ascensor del desig es precipita com una atracció de fira prohibida a moltes parts del món. Els nostres personatges es fascinen de perfil. Quan són cara a cara, proven de no mirar-se els llavis per esquivar la descàrrega elèctrica. La bellesa és ara i aquí: en aquestes boques que s’eviten, habitant converses que frenin la temptació. En silenci, busquen amb desfici xeringues mentals per inocular el verí de la nostàlgia que sentiran a l’hora del comiat. L’amor, com tot, només és droga dura quan es fa imprescindible. Ells han après a no necessitar-se en veu alta, a deixar d’expectar miracles, a penjar les ales al rebedor de casa. Que un porti una samarreta nova, d’un groc mimosa, no és cap casualitat. Que l’altra estreni un jersei de llana, comprat a la mateixa illa que la samarreta d’ell, tampoc. Equilibristes a la corda de la prudència, us aboqueu a fondàries inconegudes. Desmesura, repte, disbarat. Aquí l’única droga que hi ha ets tu. I el dinar pendent encara em regalima del forn.