Opinió

Tribuna

En marxa, a la catalana

“El sobiranisme, i en especial la llista del president, Junts per Catalunya, és la síntesi, el punt de trobada, de molta gent que ha estès l’ideari sobiranista arreu del territori català i ha protegit les urnes

El procés sobi­ra­nista ha pro­vo­cat un tsu­nami en la política cata­lana. Al llarg d’aquests anys s’ha anat acla­rint qui és qui i qui pro­pugna què. L’uni­o­nisme ten­deix a plan­te­jar aquesta situ­ació en ter­mes dramàtics. L’inde­pen­den­tisme ha divi­dit la soci­e­tat, diuen, es mereix el que li està pas­sant perquè ha trans­gre­dit la lega­li­tat, etcètera, etcètera. L’inde­pen­den­tisme s’ha con­ver­tit en l’esca del pecat quan real­ment ha acon­se­guit aple­gar mili­ons de per­so­nes per a la causa de la sepa­ració pacífica de Cata­lu­nya d’Espa­nya. Men­tre l’inde­pen­den­tisme era una petita mino­ria par­la­mentària, no pas­sava res. Era una mera anècdota que donava color. Ara és, en canvi, una amenaça que, com diu el sem­pre cínic i lúcid Duran i Lleida, seria un “tumor per a Europa que pro­vo­ca­ria metàstasi”. Els con­ser­va­dors sem­pre diuen aques­tes coses. I avui, demo­cra­ta­cris­ti­ans i soci­a­lis­tes, que han estat les ide­o­lo­gies pun­tals de l’Europa que està fra­cas­sant, es resis­tei­xen als vents de canvi amb tics anti­de­mocràtics.

A Europa hi ha una mar de fons que fa temps que dura. La burocràcia de Brus­sel·les, jun­ta­ment amb la resistència dels estats con­so­li­dats a rein­ven­tar-se, fa que el somni euro­pe­ista de 1957 hagi entrat gra­du­al­ment en crisi. És clar que les reac­ci­ons són molt diver­ses. N’hi ha que miren cap al pas­sat, com a la Gran Bre­ta­nya, per recu­pe­rar l’esplen­dor d’aquell Dow­ning Street diri­git per Harold Wil­son o Edward Heat. N’hi ha que es decan­ten cap a l’auto­ri­ta­risme més bèstia per ofe­gar el plu­ra­lisme polític. La xenofòbia impera arreu, també a Espa­nya, encara que sigui una xenofòbia interna per amenaçar els cata­lans inde­pen­den­tis­tes i, per extensió, a tot el que sigui català. L’odi ètnic a Espa­nya va del cen­tre cap a la perifèria i té els seus alta­veus a Cata­lu­nya en les files de l’uni­o­nisme. Quan Albert Rivera acusa els bas­cos de supre­ma­cis­tes sim­ple­ment perquè dis­po­sen d’un sis­tema de finançament sin­gu­lar, de fet es retrata ell mateix, perquè és el líder d’un par­tit més pròxim a Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), un grup naci­o­na­lista ale­many que va ser creat per pro­fes­sors, eco­no­mis­tes, polítics i peri­o­dis­tes pro­ce­dents de la CDU i l’FDP, que als prin­ci­pis del libe­ra­lisme. Al cap­da­vall, Cs també va ser creat per pro­fes­sors, eco­no­mis­tes, polítics i peri­o­dis­tes que en el pas­sat havien estat vin­cu­lats al PSUC, al PSC o al PP. Els va unir l’anti­ca­ta­la­nisme i l’espa­nyo­lisme més fanàtic.

Cata­lu­nya és una soci­e­tat molt plu­ral i democràtica. Històrica­ment ha estat així. L’ano­me­nada Revolta dels Som­riu­res, de la qual només es mofen els cre­tins, ha sac­se­jat Cata­lu­nya. Ho ha fet amb insistència i deter­mi­nació, fins al punt de posar en risc la segu­re­tat per­so­nal d’alguns diri­gents d’aquest movi­ment. Espa­nya viu un procés de “mar­ro­qui­nit­zació” de la política. Les acti­tuds sal­vat­ges i la insen­si­bi­li­tat en con­tra de la repressió que han demos­trat per­so­nat­ges de l’ofi­ci­a­lisme soci­a­lista, com Rosa M. Sardà, Maruja Tor­res o Isa­bel Coi­xet, per posar tres noms, em recorda el tant­se­men­fo­tisme de Juan Goy­ti­solo davant la repressió de Has­san II con­tra els rifenys l’any 1984. El napalm es veu que només fa olor de carn humana si l’escampa el gran germà ian­qui. La repressió és repressió, sem­pre. I ara som aquí, amb un govern legítim des­tituït i pre­so­ner o a l’exili i un uni­o­nisme que encara una bata­lla elec­to­ral amb tota l’ajuda de l’Estat que ha repri­mit els cata­lans que “no s’han por­tat bé”. L’inde­pen­den­tisme divi­deix però l’uni­o­nisme és un bàlsam, segons sem­bla.

El sobi­ra­nisme, i en espe­cial la llista del pre­si­dent, Junts per Cata­lu­nya (JxCat), és la síntesi, el punt de tro­bada, de molta gent que ha com­par­tit mani­fes­ta­ci­ons, que ha estès l’ide­ari sobi­ra­nista arreu del ter­ri­tori català i ha pro­te­git les urnes. Té les carac­terísti­ques, diguem-ne, del movi­ment que va fer pujar Emma­nuel Macron a la pre­sidència de França, quan ningú no en donava ni un duro, perquè reflec­teix el plu­ra­lisme ideològic del sobi­ra­nisme, la relació inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i la defensa acèrrima de la democràcia. Però també és més autèntic, perquè el sobi­ra­nisme català és un movi­ment vis­cut, for­jat en la resistència a l’ocu­pació. El 27-O es va per­dre una bata­lla. Ara cal rear­mar-se. Però el que tot­hom ha de tenir clar és que JxCat no és la can­di­da­tura camu­flada del PDe­CAT. I no ho és perquè gai­rebé el 80% dels can­di­dats i can­di­da­tes no en són mili­tants i no com­bre­guen amb els postu­lats dels seus líders actu­als, que en aquests anys han estat tan erràtics com ine­fi­ci­ents. Només es deuen a Car­les Puig­de­mont i al procés de canvi que ell ha diri­git i que, diguin el que diguin, ha fet tre­mo­lar Espa­nya i Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia