Confesso

Només les persones mancades d'empatia no comparteixen emocions quan un altre coetani pateix. Només els professionals són capaços d'escoltar drames i tragèdies en boca dels seus pacients sense que l'angoixa els impedeixi ser objectius i assessorar de la millor manera aquell que els ve a demanar ajuda. I només els monstres es plantegen la vida des de la fredor de la raó absoluta i la manca de sentiment i compassió envers els altres.

Però, davant aquestes certeses, els he de confessar que fa molt de temps vaig descobrir que tots busquem cuirasses quan el dolor aliè ens fa massa mal. Tots necessitem protecció i barreres quan el patiment propi o dels altres es fa insuportable. És inherent i probablement imprescindible per a qualsevol de nosaltres posar pantalles davant el patiment. Jo ho he fet altres vegades i, ara, fa 13 dies que he tornat a col·locar-me la barrera protectora per evitar que l'horror del que veia, sentia o intuïa em superés. I confesso, sense buscar el perdó de ningú i des de la més profunda laïcitat i voluntat d'apostasia, que, des del 12 de gener, no miro les fotografies de les portades de la premsa. Des d'aquell dimarts en què un terrible i desmesurat terratrèmol va devastar Port-au-Prince i va portar la tragèdia, l'horror, la barbàrie i, novament, la misèria a l'altre cantó de l'Atlàntic, em salto les primeres planes dels diaris nacionals i trastejo per la cuina, el menjador o allargo 10 minuts la jornada matinal per no veure la devastació, la pena immensa, la necessitat i la fragilitat que ens transmeten les imatges dels primers cinc minuts dels inicis de les notícies.

I aquesta és una confessió privilegiada perquè som aquí, amb les nostres mancances mai comparables a les seves; però no s'hi val sentir-se malament, només s'hi val la solidaritat, el compromís i el suport. Som a l'hemisferi afortunat que pot posar sobre la taula el valor de l'efímer de tot plegat, i està bé sentir la necessitat d'oferir generositat, misericòrdia i protecció a aquells que, envoltats només de sanglots, morts i ferits, se senten desvalguts i sense capacitat de reacció. Les imatges de la impotència, les llàgrimes i el caos, estripen el cor i ens transmeten la sensació d'una incapacitat de començar de nou.

I nosaltres, amb la seguretat del nostre sostre, espectadors de les imatges, seguirem sentint dolor perquè sabem que el patiment dels altres, en un altre lloc, i en un altre moment, també podria ser el nostre.