Perifèrics del TGV que ve

De Figue­res a Bar­ce­lona en TGV s'hi estarà el mateix que amb el Cata­lu­nya Exprés, una hora i mitja: l'estació serà fora vila i caldrà viat­jar –bus, cotxe...– per arri­bar-hi; essent més fàcil que a Girona, a Figue­res no es va optar per la cen­tra­li­tat. Després que Guerra i González es fes­sin fer la línia Madrid-Sevi­lla –una exqui­si­desa caci­quista–, seguint la radi­a­li­tat jaco­bina es començà a par­lar de la via del TGV de Madrid al cel –en aquells moments, Europa–, pas­sant per Bar­ce­lona. Aquí lla­vors s'arbo­ra­ren dues posi­ci­ons: una, la del català de seny, deia que ara es feien les coses raci­o­nal­ment, amb el cap i no pas amb la barra i les gònades amb què s'havia fet aquell metro de luxe. La segona posició venia del balanç del TGV que en feien països, com ara Ale­ma­nya, que ja en tenien molts km en fun­ci­o­na­ment: resul­tava car, molt agres­siu amb l'entorn, etcètera. Coin­ci­dia amb l'apa­rició d'avi­ons més barats que el tren i ido­nis per a tra­jec­tes llargs, i que els movi­ments con­ser­va­ci­o­nis­tes pro­po­sa­ven refer els vells traçats de fer­ro­car­ril per adap­tar-los a trens pen­du­lars, quasi tan ràpids com el TGV, opció molt més barata i pràctica per a inter­city i mer­ca­de­ries. Com és natu­ral s'imposà la pri­mera opció: els par­tits gros­sos i els mit­jans de comu­ni­cació feren bullir l'olla als grans interes­sats a apro­var expro­pi­a­ci­ons i con­ces­si­ons: com­prar el pas de la via i reme­nar mili­ons de tones de terra, for­migó i ferro, per­fo­rar túnels... és a dir, popu­lar­ment, a la política i als nego­cis, a les comis­si­ons i als mili­ons. I el poble? El papa­na­tisme s'empassà les mera­ve­lles del TGV; el públic italià ho entomà amb l'ances­tral fata­lisme medi­ter­rani –al sud d'Itàlia s'han fet auto­pis­tes que aca­ben en un ros­toll– i per als escèptics hi ha el pas­sat: el tren Bar­ce­lona-Puig­cerdà, que avui triga el mateix que fa cent anys, i el futur: l'hora i mitja de Figue­res mitte al pas­seig de Gràcia.