Europa

Quan escolto que Europa va de boca en boca, quan es frivolitza i es banalitza la idea d’Europa m’esgarrifo i m’escandalitzo. Trobo a faltar el sentit de la història i una visió intel·ligent dels dos drames bèl·lics que Europa va protagonitzar al segle XX. Ara que fins i tot especulem de ser-hi o no ser-hi i que s’estimula un rebuig primari a Europa que de manera impulsiva molts adopten m’aturo a pensar i llegir. Torno a un llibret deliciós de George Steiner sobre La idea d’Europa (Arcàdia, 2004) que té una arrencada d’excepció quan explica que els parallamps han d’estar connectats a terra i que fins i tot les idees més abstractes necessiten un ancoratge amb la realitat. Steiner s’acosta a una definició senzilla d’Europa que és una geografia de cafès. Moscou és poc europea (ja és un suburbi d’Àsia), Anglaterra tampoc no té gaire cafès i no n’hi ha als Estats Units.

Europa és també un territori abastable i transitable, d’escala humana. Des d’aquesta simplicitat Steiner s’endinsa en l’anàlisi del paisatge i conclou que com en cap altre lloc del món “les costes, els camps, els boscos i els turons... han estat modelats no tant pel temps històric geològic com pel temps històric humà”. L’abundància de llocs de memòria es contraposa també a un nomenclàtor nord-americà molt més vegetal. A Europa conviu la memòria dels vius i la memòria dels morts i ens aclapara el pes de la història: “A Europa, fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat com si portés una motxilla massa carregada.”

Malgrat el drama de dues guerres mundials (i des d’aquí hi hauríem d’afegir la Guerra Civil) que no conviden a l’optimisme, Steiner postula l’esperança del coneixement, de la bellesa, de la llibertat. Europa és encara una esperança enfront de la barbàrie i aquesta idea no la pot mercadejar ningú, ni des de la imposició, ni des de l’abús econòmic, ni des de la manipulació esbiaixada.