Cames ajudeu-me

A Londres, divendres passat –gran dia comercial: Black Friday–, a quarts de cinc de la tarda, a l’estació de metro d’Oxford Circus –al mig d’Oxford Street, gran carrer comercial–, alguna cosa va passar. Algú va sentir soroll, algú diu que va sentir trets; va haver-hi moviment de gent, primer una escampada, després una estampida. La policia va rebre moltes trucades, i va activar el protocol antiterrorista. Falsa alarma; al cap d’un parell d’hores va tornar la normalitat. Diuen que una baralla entre un parell d’individus poc recomanables va encendre el primer desplaçament de gent, que, com una pedra que cau en un estany, va causar successives onades de pànic. Si no apareixen proves de res més, aquest incident demostra que fàcil és provocar l’alarma d’una massa de gent. No hi ha hagut un acte terrorista, però això també és una victòria dels enemics que englobem en la noció abstracta de terrorisme. La facilitat amb què apareix la por i comença la corredissa demostra que, encara que fem vida normal, ves quin remei, no ens sentim segurs. Hi ha prou antecedents que justifiquen aquesta por que no vol ser dita. Malgrat la profusió, a vegades poca-solta, de controls de seguretat i els militars patrullant per les grans ciutats europees –aquí no, aquí no passa mai res–, sabem que no n’hi ha prou i només estem segurs que ho tornaran a fer: amb un camió, amb un sac d’explosius, amb kalàixnikov o amb ganivet. A Londres, divendres passat, potser tot va ser casual, però també va ser un exemple del que es pot arribar a provocar sense gaire esforç.