Es diu Josefina García

Finalment, tal com havien pronosticat tots els superiors i companys de feina i com esperaven la família i molts pacients que hi confiaven cegament, l’Audiència Provincial ha confirmat en segona instància l’absolució de la Dra. Josefina García –titular a l’hospital de Palamós i consultora a Santa Coloma de Farners– per la mort d’un pacient que va resultar ser germà d’un altre mort l’any 2005. Si dos membres d’una família moren per malaltia inesperada el primer pensament ha de ser per a ells. Un cop dit això, el columnista també ha vist plorar amargament la metgessa que va tractar-los amb rigor professional i la màxima humanitat. La Dra. García ha baixat als inferns judicials per segona vegada i què s’hi ha trobat? El mateix panorama. Primer, una invasió mediàtica sense cap respecte a la intimitat, insolent i sospitosament incitada (qui corre a esbombar tots els detalls d’un cas per treure’n profit professional?). Resultat: nom i cognoms complets i la seva cara sense pixelar a totes les pantalles, com sí que hi van sortir, per exemple, les dels nazis que van assaltar la seu de la Generalitat a Madrid. Afegim-hi el calvari del procés, que quan no és per enviar consellers a la presó es fa etern i angoixant als afectats. Amanim-ho amb el rabeig habitual a les xarxes, on qualsevol llanut ignorant es permet insultar sense conèixer res de res. I no ens descuidéssim la cirereta: com ja va passar el 2005, també aquesta vegada les sentències d’absolució han tingut un ressò mínim... Doncs bé, vostès què farien després d’una pressió psicològica tan aclaparadora? No s’agafarien uns dies per descomprimir? Ningú no els ho podria retreure... El cas és que res d’això ha fet la Dra. García. Ella va demanar immediatament una excedència a la feina, va contactar amb una ONG, va gastar-se una pasta gansa en visats, vols i material, i se’n va anar un mes a fer de metgessa en les pitjors condicions a Enguiki (Tanzània), per aprendre malalties desconegudes i per poder plorar d’emoció en parts que semblaven impossibles. Ha tornat més rebentada que si l’hagués perseguida un lletrat sense escrúpols. Però els metges són això: maromes entre la malaltia i el guariment a què tots ens aferrem esperant trobar-les tenses i sense amollar. Llàstima dels desaprensius que les desgasten irresponsablement des d’una banda del precipici per desfibrar-les i fer que no aguantin el pes que la societat els encomana.