Universitat de Vic

Ricard Torrents ha fet vuitanta anys. Va néixer a Folgueroles, a quatre portals d’on ho havia fet Jacint Verdaguer, i amb aquesta ganga tot va ser camí: verdaguerià eminent i fundador, amb d’altres, de la Universitat de Vic després d’haver creat l’escola de mestres de la ciutat i de la comarca que la va afavorir i fer possible. Ha tingut l’amabilitat d’enviar-me el seu últim llibre, La meva aposta per la universitat. El comença amb quatre apunts autobiogràfics precisos i, naturalment, ben escrits; després explica amb detall la creació de la “seva” universitat i acaba amb unes reflexions sobre pedagogia i sobre la construcció del país, les “estructures d’estat”, en diem ara, en la qual construcció els establiments docents són peça fonamental. La Universitat de Vic, que ara s’uneix amb els estudis del mateix rang que es fan a Manresa per crear la Universitat Central de Catalunya, o de la Catalunya Central, es distingeix de les altres perquè no és pública, o no del tot ni de bon tros, ni està subjecta a un orde religiós, com totes les altres privades: la Ramon Llull, l’Abat Oliba, la Internacional de Catalunya... Un model entre municipal i privat, inèdit al país. Les matrícules són per aquest motiu cares, però les beques compensen l’inconvenient. La qualitat docent, també. A mi em dona notícies de la Universitat de Vic l’amic Llorenç Soldevila, que hi fa de professor, i sempre penso que ha de fer bo d’estudiar-hi. Ricard Torrents no esmenta, potser perquè ell és seriós o potser perquè jo no ho he sabut trobar, l’eslògan que la Universitat de Vic ha fet servir per promocionar-se i que sempre m’ha fet molta gràcia: evocant Òxford, que igualment es troba lluny de la capital, fa: “A Vic també hi ha boira.”

De la Universitat de Vic depèn l’editorial erudita EUMO que, és clar, ha publicat el llibre de Torrents. Per ell m’assabento que Vic, com altres ciutats de Catalunya, ja havia tingut universitat abans que Felip V les clausurés totes en benefici de la de Cervera per aplicació del Decret de Nova Planta. La Universitat de Vic és, doncs, una restitució que recorda l’origen de les universitats medievals: l’aplec en un punt de gent amb ganes d’ensenyar i gent amb ganes d’aprendre. La de Cervera, imposada i artificial, va tenir una vida de dos-cents anys. Al final, la decadència va ser absoluta i els mateixos alumnes, seguits dels professors, van començar el retorn a Barcelona, on s’havien mantingut els estudis de medicina. P. Casanovas, citat per Fuster, apuntava una paradoxa: en el fons, la Renaixença és un producte de la universitat de Cervera. Per acció, omissió o rebuig. Vull dir que ja poden anar fent. Ja poden anar aplicant nous decrets de nova planta i articles 155, que Catalunya sempre viu: a Vic, “vic a Vic”, o on sigui.