La repressió de l’1-O, ben present

Aquest divendres ha fet dos mesos de la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya. Una jornada històrica en què els ciutadans van defensar de totes les maneres imaginables el seu dret a votar i van fer front a una infame repressió policial, com en les millors èpoques de la dictadura franquista. Més d’un miler de persones van patir ferides a causa de la brutalitat de la Policía Nacional i la Guardia Civil espanyoles. Tots tenim ben presents encara les esgarrifoses imatges que van donar la volta al món i que van demostrar arreu que el govern del PP, i l’oligarquia que el suporta, viuen ancorats a anys llum del que és una democràcia normal a Europa.

A part dels ferits, molta gent va quedar fortament trasbalsada per l’actuació policial. La violència dels agents i la ràbia que desprenien molts d’ells –hi ha un munt de testimonis que parlen clarament d’aquest fet– va impactar de manera dolorosa en molts ciutadans, tant o més que algunes ferides físiques. La cínica negació dels fets per part del govern espanyol encara augmenta més aquest neguit.

Els milers de voluntaris que van fer realitat el referèndum –des dels que van amagar les urnes i les paperetes fins als que hi van actuar com a representants de l’administració, com a interventors o controlant les votacions a les taules– també van ser víctimes de l’actuació dels policies. Alguns d’ells perquè van rebre cops i van patir ferides, d’altres perquè, tot i que potser ni van veure els agents, van viure neguitejats durant tot el dia per si arribaven i ho arrossegaven tot al seu pas. Els vídeos corrien com la pólvora i era ben fàcil imaginar què et podria passar a tu si veies el que havien fet, sense contemplacions ni la més mínima humanitat, als teus veïns.

Dos mesos després d’aquella indignitat i quan falten menys de vint dies per al nou plebiscit que serà el 21-D, no podem oblidar l’esforç ciutadà, i de tants professionals que hi van donar suport, que va suposar el referèndum de l’1-O. Les noves amenaces de violència i la repressió policial, judicial i política de l’Estat ens han portar on som: a una aturada tècnica, en podríem dir, d’un procés que, malauradament, serà molt més llarg del que molts hauríem volgut. Ni oblit, ni perdó.