Fal·làcies econòmiques

Considero escandalós com alguns polítics, analistes i periodistes mercenaris han emprat l’economia i els arguments dels economistes. Això posa de nou contra les cordes i de manera poc merescuda la professió que veu que la seva proximitat a la política permet que alguns opinin amb nul rigor.

Jo no conec cap economista mínimament seriós que hagi menystingut les dificultats polítiques del procés secessionista. La viabilitat econòmica sempre s’ha dit que depenia, i en podia ser neutralitzada, de la manca de viabilitat política. Respecte d’aquesta, cadascú en pot tenir com a individus una idea diferent; particularment entorn de quina podia ser la resposta de l’Estat al repte secessionista.

La justificació que s’utilitzaria en defensa d’una part com a repressió de l’altra tothom sabia quina seria: la de no respectar la legalitat vigent, la Constitució i els seus intèrprets. Però no la seva virulència ni contundència en l’ús i abús dels poders d’estat, ni molts esperàvem com aquests serien avaluats en raó dels valors democràtics propis de cadascú. Alhora sí sabíem que la voluntat d’aquells a qui beneficava l’estat de coses, amb vista a modificar la legalitat per encaixar l’aspiració més que majoritària dels representants del Parlament de Catalunya, era senzillament nul·la. De manera que no hi havia alternativa a desafiar aquesta legalitat i assumir la incertesa política que això podia provocar per posar en perill la viabilitat, aquesta sí objectivable, de l’economia catalana en un estat secessionat. Són per tant errors del procés, no en particular dels economistes, menysvalorar la resposta dels poders de l’Estat. També ho és no haver pensat que la Unió Europea es plegués tan fàcilment a uns fets que mereixien una major condemna, no per part d’un club d’estats interfectes sinó de partícips d’un tot amb denominadors comuns democràtics. Reconeguts aquests errors, realitats inesperades per molts i que encara avui colpegen la consciència, resten ara sí les fal·làcies econòmiques dels contraris al procés: mentides, desconeixements, improvisacions i xaronades. N’assenyalo unes quantes. Primer se’ns digué que el món econòmic ignorava el reclam independentista, que no es prenia seriosament, per allò de l’efecte nul a la prima de risc del deute sobirà de l’Estat espanyol i a les cotitzacions borsàries; per més tard provocar un tsunami en què tots els agents varen córrer, com a profecia autoconfirmada, al soroll creat pel mateix govern d’Espanya: porres, revifament de boicot i pont de plata per a la fugida d’empreses apuntant com a traïdores les que no el transitaven.

Arguments distorsionats són també els que quantifiquen econòmicament boicots sense descomptar dels efectes la seva possible durada. Un error gruixut que han fet els més alts responsables de l’economia és jugar amb termes econòmics que se saben confusos a l’argot de carrer i confondre les vendes que puguin representar aquelles empreses que canviaven de seu amb disminucions de producció (valor afegit és vendes menys consum intermedi, i ho saben els alumnes de primer curs!). És d’ignorant traduir canvis de seus amb reduccions fiscals que suposadament despullen el finançament dels serveis públics catalans, tenint en compte com funciona el finançament autonòmic. No fa gaire temps jo mateix vaig experimentar directament aquesta desconeixença quan l’exministre Solchaga, en un debat al Col·legi de Periodistes, mantenia que l’IVA del finançament autonòmic era l’impost recaptat a les vendes de cada territori, ignorant que depenia d’indicadors que marcava el mateix INE respecte del consum intern relatiu i no de la recaptació territorial efectiva; per no parlar dels errors que ha formulat Borrell als seus comptes i contes sobre les balances fiscals, que malgrat la llarga llista detectada, la publicació va per la seva dotzena edició. E la nave va.

Del gènere esperpèntic és ara també utilitzar arguments econòmics per justificar no només el manteniment, sinó el reforçament de la insolidaritat del concert foral i quotes basques, quan a casa nostra tenim el finançament intervingut. O quan en aquests moments no aconsegueixen parar el boicot aquells mateixos que l’han creat. O com a la vista de la suposada restauració de la legalitat vigent no milloren les cotitzacions borsàries ni les expectatives econòmiques espanyoles, tot i fent mans i mànigues avui per redreçar un estat de coses per part dels mateixos que l’havien enverinat. Tot això acceptant que, com a tantes altres coses a l’economia, és impossible construir un contrafactual acurat.

Finalment, sorprèn que molts que des de posicions democràtiques s’han omplert la boca que l’economia ha d’estar al servei de la política i no a l’inrevés, utilitzin ara la primera a benefici de la segona. I que obviïn, ja ho veurem aquests dies, en clara contradicció, que un programa econòmic per a un govern de concentració és molt més dispar en un front que en l’altre. Callar sobre la viabilitat de la seva implantació és considerar que no hi ha altra política econòmica que la de l’Estat, del qual les CCAA. no en són efectivament part i comparsa.

Sort que davant tot això molts hem après definitivament la paraula resiliència, sigui o no el terme encara al diccionari Pompeu Fabra.