El bosc que camina

En els espectacles que ja havíem vist de Christiane Jatahy, la dramaturga i directora brasilera es dedicava a dinamitar l’estructura dels clàssics per tal de recollir, d’entre les cendres, l’essència del que Strindberg o Txèkhov ens havien volgut transmetre. Subjacent, sempre hi havia la lliçó primordial: els clàssics ho són, sobretot, perquè tenen coses a dir-nos. La senyoreta Júlia continuava essent (tot i la intervenció del vídeo, agressiva i esmicoladora, o potser gràcies a la força d’aquestes imatges, precisament) un conflicte de classes enmig d’una passió desfermada. Les maniobres de l’amor vistes com una batalla sense quarter, una disputa sobre el poder. A Les tres germanes, la càmera esdevenia un altre actor, de tal manera que modificava la percepció de la vida de províncies amb uns primers plans que trastocaven l’esquelet de Txèkhov i oferien una nova lectura. Tot i això, el rus hi era, amb la mateixa intensitat (més i tot) que en un muntatge convencional.

Jatahy, a Temporada Alta, ha tornat a fer el mateix amb Shakespeare. Però amb una lectura molt més política que en les anteriors versions. Macbeth hi és, també. Hi ha el pòsit de violència i d’emmascarament de la realitat, la crua presència de la sang sense aturador, l’ambició per regnar. I la baixada als inferns, un cop es demostra com a insuportable el pes de la culpa. Però en el seu A floresta que anda, el pes decisiu de la lectura rau en el famós bosc que camina, des de Birnam fins a Dunsinane, el senyal de les bruixes que Macbeth no esperava mai que aparegués al cel. Com em va dir una espectadora, després de la funció: “Els arbres som nosaltres, el públic, que hem de decidir, en un moment o un altre, si només observem passivament o si participem. Però també som el mateix Macbeth, quan ens contemplem com una imatge que ens assalta.” No sé, doncs, si podríem parlar d’espectadors. Més aviat d’interpel·lats per una lectura del clàssic que, literalment, ens ofega entre dues parets que s’acosten per esclafar-nos.