Itinerari

En l’exili de Montpeller, el senyor Rafael Moragas, Moraguetes, va explicar a Artur Bladé i Desumvila que per cobrir el paper de segon baríton a la companyia que havia d’estrenar al Liceu l’òpera de Jaume Pahissa Marianela va contractar Josep Lluís Moll, un mallorquí desconegut que llavors, 1923, malvivia en una pensió del Raval que es deia La Bola de Oro. Marianela va fer gira a Tarragona, Terrassa, Sabadell, Mataró, Vilafranca del Penedès, Manresa, Reus, Figueres i Girona, i, segons explica l’empresari i director teatral Moragas, al final el baríton ja no es deia Josep Lluís Moll sinó que es feia dir Fortunio Bonanova, “nom amb el qual es donaria a conèixer, àdhuc com a artista de cinema”. I tant “artista de cinema”: té un paper destacat a Ciutadà Kane, la pel·lícula d’Orson Welles considerada una de les millors de la història. Hi fa de professor de cant de l’amant del protagonista. Alguns crítics han dit que és l’únic cop que, com a actor, Orson Welles ha tingut un oponent que li hagi robat la preeminència. Després de la guerra, Josep Lluís Moll o Fortunio Bonanova s’havia exiliat a Mèxic, on va crear una companyia de musicals. De Mèxic va saltar a Los Angeles, i Welles va fixar-s’hi. Hi devia contribuir el fet que el baríton també era un aficionat als jocs de mans i un murri complet. Fortunio Bonanova, sempre amb aquest nom, va fer moltes pel·lícules, gairebé totes espantoses. Va morir a Califòrnia el 1969. Havia nascut el 1895 a Palma, al barri de la Bonanova. D’aquí el cognom.

El que Moraguetes i Bladé ignoraven és que abans d’anar a Barcelona a buscar la fortuna que el nom li reclamava, Moll, ja com a Fortunio Bonanova, havia redactat i signat el 1921 el programa avantguardista Manifiesto del ultra, amb l’escriptor mallorquí Jacobo Sureda i amb Jorge Luis Borges, que feia llavors una estada a l’illa. El professor Jordi Malé de la Universitat de Lleida ha estudiat i divulgat el manifest artístic revolucionari.

Borges passa per haver fet la millor crítica “en calent” de Ciutadà Kane. No hi menciona per res el seu antic confabulat. Havien passat vint anys. No el va reconèixer? No va llegir els crèdits? Hi tenia un greuge? Els signants de manifestos, sobretot avantguardistes, tenen tendència a barallar-se i escindir-se. No volia recordar el Manifiesto, pecat de joventut? I: qui era o què era en el fons aquell mallorquí que va començar amb Borges i Welles i va acabar en films de tercera? Em sembla que no ho sabrem mai.

Aquesta història ja l’he explicada algun cop, neta i pelada. L’altre dia passant per Benissanet, el poble on va néixer el confident d’exiliats Artur Bladé i Desumvila, li vaig trobar una dimensió més suggestiva. No hi ha articles definitius.