Alerta

Un recent cara a cara televisiu entre la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, i la d’ERC, Marta Rovira, no les va deixar en gaire bon lloc, ni a elles ni als partits que representen. El presentador les va interrogar sobre les dades de l’atur a Catalunya, país que pretenen governar, o sobre el nombre de víctimes de la violència masclista des de principi d’any, i les dues senyores no en van encertar ni una, concentrades com estaven en la independència, una per blasmar-la i l’altra per abonar-la. La cap de llista de Ciutadans acusa els independentistes de pensar obsessivament en la independència, però ella és víctima de la mateixa obsessió. De totes maneres, sabem el que pretén la “ciutadana” Arrimadas: uniformar Catalunya amb Espanya, restringir la normalització lingüística, suprimir el model educatiu, tancar TV3... Què volen els independentistes, siguin d’ERC o del Junts per Catalunya presidencial? De vegades sembla, escoltant-los, escoltant-nos, que l’objectiu sigui la independència per la independència, ara enriquit amb la restitució del govern legítim empresonat o exiliat i amb la derrota de Rajoy, artífex principal de la situació. A banda de pretensions tan justes i raonables, què més? Què més que valgui la pena de ser propagat perquè la gent s’hi engresqui? Diuen els partits citats que cal “eixamplar la base social” perquè la independència sigui socialment inevitable. Com se sumen voluntats si no es parla dels avantatges que la independència aportarà als independentistes i a tothom en general? Pujol i Maragall, que no pensaven en la independència, creaven universitats, construïen hospitals i sincrotrons, estaven atents a les dades de l’atur, rebien líders mundials o feien que els rebessin. Si manessin ara, opinarien de Trump, de Merkel, dels refugiats... Nosaltres, entotsolats amb la independència, negligim la resta, o en fa la sensació. La “qüestió social” la deixem per a altres partits. “Tindrem més diners.” Per fer què? O: “Haurem d’ajornar la independència en favor de la negociació.” I mentrestant? Ja va passar en la campanya electoral que va constituir el Parlament ara dissolt. El resultat va ser bo, però no prou. Faltava més “eixamplament”. L’aconseguirem ara amb una campanya semblant a aquella? Les enquestes, de moment, diuen que no. De les enquestes se n’ha de fer un cas relatiu, com dels articulistes inquiets, però suggereixen correccions. L’articulista inquiet no és partidari de tibar la corda dramàtica, però opta per l’alerta: si l’independentisme no guanya bé, Catalunya, amb Ciutadans i el PP ficant-se per les escletxes, rebrà un cop que la deixarà estabornida per anys. Que l’endemà de les eleccions no haguem de fer exercicis de contrició per com s’ha enfocat la campanya que acaba de començar.