La Ulsterització

“Viva España. Viva Franco.” Aquesta és la frase que ens vam trobar escrita a la pissarra els alumnes que a mitjan dels noranta havíem començat a l’institut. Quan vam entrar a l’aula tots sabíem qui ho havia fet. I la professora de català, una gran professional que llavors feia classes a Premià de Mar, va quedar corglaçada. Primer va preguntar qui ho havia fet. Davant del silenci, i gairebé amb llàgrimes als ulls, ens explicava a uns adolescents de 15 anys el que havia significat la dictadura i la repressió a Catalunya. L’autor de la frase, si mal no recordo, va quedar impune. I jo somreia, fa uns anys, cada vegada que me’l trobava i el sentia parlant en català a tothom. I és que no és ara que hem despertat el feixisme, segons afirma Pablo Iglesias. És que el feixisme sempre ha estat despert, atent a qualsevol espurna per començar la batalla, per instaurar la violència. Després de l’1-O, la tàctica de l’Estat espanyol a Catalunya ha estat la Ulsterització, emmirallant-se en els pitjors anys de violència a Irlanda del Nord. Policia desplegada, l’amenaça de l’exèrcit, presos polítics, guerra de banderes, la ultradreta campant impunement pels carrers. I amb tots els mitjans de comunicació afins al règim escampant el seu relat. Els incidents han estat testimonials. Com aquell dia de mitjan dels noranta, perquè ningú ha respost a les provocacions. Potser són més forts i criden més, però el que val són els resultats del dia 21. Sense observadors internacionals.