L’efecte de l’euroordre

Ara l’euroordre no agrada al govern espanyol. No és eficaç ni àgil. I tot perquè no ha permès al govern de Mariano Rajoy poder portar el president de la Generalitat i quatre dels seus consellers davant d’un tribunal espanyol, com sí que ha fet amb bona part de l’executiu català i amb els presidents de l’ANC i Òmnium. L’euroordre no agrada perquè ha deixat en evidència el govern espanyol i la justícia espanyola. El jutge Llarena s’ha vist obligat a aixecar l’ordre de recerca del president i dels consellers perquè sabia que Bèlgica o bé no l’atorgaria o bé ho faria però amb severíssimes restriccions quant als delictes a imputar i les penes a imposar. I això podia col·locar la justícia espanyola en una situació ben delicada. El ridícul seria estel·lar. Perquè el cert és que cap jutge en un estat democràtic avalaria que el president i els membres del govern han comès un delicte de rebel·lió. D’això, s’ha adonat el magistrat del Suprem, de la impossibilitat de convèncer els col·legues belgues, i d’aquí la retirada. És des d’aquesta falta de convenciment que encara es fa més difícil d’entendre el manteniment a la presó de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart. El fals argument que amb la seva actuació es dugui a terme el que anomena una “explosió violenta” no fa altra cosa que demostrar fins a quin punt s’estan desvirtuant els fets per sustentar una acusació, la de rebel·lió, que no s’ajusta, ni de bon tros, a la realitat.