Convidats de pedra

Mirin: jo no sabria què dir sobre l'autonomia municipal, ni sobre l'energia nuclear, ni sobre els interessos de l'Ajuntament d'Ascó, perquè els dubtes m'aclaparen. Abans que res, sorprèn la terminologia. S'ha d'admetre que el terme cementiri nuclear és lleig, però és directe i entenedor. Quan els defensors d'aquesta instal·lació parlen d'un «magatzem temporal centralitzat», tanta asèpsia i tanta amabilitat més aviat fan posar a la defensiva (com quan ens diuen que ens conservem molt bé i entenem perfectament que ens hem fet grans). Sorprèn l'aportació de Catalunya a l'energia elèctrica d'origen nuclear: el 40% del total, amb tres de les vuit plantes nuclears que hi ha en funcionament a l'Estat.

No sorprèn, en canvi, que el govern central surti de seguida a dir que en consumim més que no pas en generem, encara que hi hagi comunitats en idèntica situació que, dèficit a banda, no produeixen ni un sol watt d'origen nuclear. Sobre l'autonomia municipal, és clar: si la instal·lació és segura, aquest podria ser un debat local. Si el magatzem en qüestió és perillós, no caldria discutir res: una cosa perillosa no ha d'anar enlloc o ha d'anar en un desert remot. Sobre el risc d'un accident: el risc zero, que es diu ara, no existeix, i si peta, els límits municipals deuen servir de poc. A més, el debat no és energia-nuclear-sí contra energia-nuclear-no: els residus existeixen i s'han deixar a algun lloc, no hi ha sortida. Així que semblaria que tot té una dimensió superior, que requereix un gran acord que s'adopti més enllà dels interessos locals i amb visió general. Per això també deixa estupefacte que la Generalitat o un acord del Parlament de Catalunya tinguin un pes nul en tot l'afer i que d'això no en parli gairebé ningú. Deu ser perquè hi estem acostumats.