Full de ruta
“Soc feminista”
Soc feminista en tant que reconec el meu masclisme. Semblarà una boutade de progre antic sense reciclar, però crec que ha arribat l’hora de començar a fer militància masculina del feminisme. Dic militància perquè les paraules són importants, però de res serveixen si no tenen un reflex amb accions reals. Amb tot, crec que és important el reconeixement verbal dels homes del seu masclisme. I també de les dones. Ho parlava fa poc amb Raquel Córcoles, l’autora que signa com a Moderna de Pueblo. Acaba de publicar Idiotizadas un còmic que parla de dones d’entre vint-i-tants i trenta-i-pocs anys –que és la seva edat– amb els seus esclavatges, dèries i aspiracions. M’explicava Moderna de Pueblo que el primer pas per avançar en contra del masclisme és el reconeixement de ser-ho i que ella no només fa vinyetes feministes, sinó que també se li’n va la mà amb el seu masclisme. Per això va penjar al seu lloc web les seves planes més masclistes. Ho feia amb intenció feminista, però reconeixia que sovint se li escapen arquetips femenins per criticar postures feministes. La xarxa, on ella es va donar a conèixer, és implacable i sovint rebia força crítiques contra la lectura masclista de la seva obra. Però a la Moderna això l’ha esperonat a polir certs hàbits interioritzats. Ben segur que aquesta columna ben intencionada pot tenir alguna escletxa masclista que pugui ser criticada, però he de dir que sempre he tingut consciència del mal que feia l’atribució de rols sexistes. No érem gaire ben mirats al pati de l’escola els que ens manteníem al marge de la pilota. Ni jugàvem a futbol, ni a minibàsquet, ni a frontó. Com a molt, a bales. I ens passàvem l’hora d’esbarjo jugant a cromos o comentant el darrer episodi d’El agente de Cipol o ¿Es usted el asesino?. El dia que plovia ens sentíem feliços perquè ens quedàvem a l’aula i podíem llegir tebeos. I en les baralles sempre rebíem. Ens deien “nenes”. El masclisme ens fa mal a tots.