Portbou i els diaris

Per un dia estarà bé deixar de parlar de política, que per això ja hi ha els polítics o tots aquells que no ho són però s’atreveixen amb tot, també a opinar del noble art d’arreglar o desarreglar el país, com si la cosa fos tan simple.

Ara que s’acosta el final d’any cal girar la vista enrere, fer balanç, i posar l’accent en aquells esdeveniments que han succeït els últims dotze mesos i que mereixen ser recordats, no fos cas que en el seu dia passessin desapercebuts. Sí, evidentment que la política i l’encadenament d’esdeveniments històrics ocorreguts les últimes setmanes en aquest país mereixen una atenció especial, però al marge d’aquests fets n’han passat molts d’altres. Una d’aquestes notícies, que no és sobrer dir que mereix el qualificatiu de transcendental, la va publicar l’edició gironina d’aquest rotatiu el passat 6 de setembre, amb un títol tan sorprenent com eloqüent: Portbou es queda sense punt de venda de diaris.

Que ningú s’enganyi i assenyali ara la tramuntana que bufa irreverent al nord del cap de Creus com a responsable de l’escombrada de la premsa del primer municipi del Principat de Catalunya així que es travessa la frontera. És evident que en un poble on el vent s’ho emporta tot, anar amb un plec de papers sota el braç no és el més recomanable, però el problema de la fragilitat del sector de la premsa no és aquest, és un altre.

El tancament de l’últim quiosc de Portbou no és anècdota sinó que és categoria, i el drama que s’acosta imparable és que després de Portbou vindrà un altre poble, i després un altre i la tragèdia cultural que suposa veure extingir-se els llocs de venda de la premsa escrita serà el trist preludi de la gran hecatombe final del negoci del paper imprès.

Contra el vent, pedres a la butxaca. Contra la desaparició de la premsa escrita, 1 euro i 20 cèntims cada dia i el compromís inequívoc d’aquells que intentem viure d’aquesta almoina de fer un veritable periodisme.