La carta

La casualitat va fer que la rebés just quan tornava de Brussel·les. Com molts catalans, vaig ser a la capital belga dijous de la setmana passada i vaig aprofitar per allargar uns dies l’estada en aquesta ciutat que ara s’ha convertit en una mena de capital de Catalunya a l’exterior. Esgotat, però encara emocionat (sobta, això d’anar-te trobant catalans –molts d’ells lectors d’aquest diari, per cert– a les àrees de servei de les autopistes franceses), vaig arribar a casa i em vaig trobar a la bústia la carta de Jordi Sànchez que avui publiquem. “Estic content d’escriure’t”, comença dient l’expresident de l’ANC. De fet, eren dues cartes en un mateix sobre. Una de més personal, datada del 28 de novembre, i una altra amb l’article que els reproduïm avui, datada del 30 de novembre. “Estic bé, donades les circumstàncies”, explica en la més personal. Sànchez conserva el seu bon humor (“encara tenim el dinar pendent”, diu, fent referència a una juguesca que havíem fet mesos enrere), toca de peus a terra (la descripció que fa sobre el poder de l’Estat és esfereïdora) i hi ha un detall colpidor: “Sembla que la sortida de presó és imminent després de 50 dies”, diu en l’article. I ho rebla en l’altra missiva: “No sé quan t’arribarà aquesta carta”, diu; i hi afegeix: “Potser ja serem fora, qui sap!” Demolidor. I cruel. Perquè la carta arriba quan ja sabem que el seu desig no es va convertir en realitat. I, llegint-la, costa poc d’imaginar el sentiment de decepció i de ràbia que devia sentir quan va saber que ell, Cuixart, Junqueras i Forn continuarien a la presó. Ho admet sense embuts en l’entrevista, quan se li pregunta què va pensar: “Vaig patir el moment més difícil des que vaig ingressar a la presó el dia 16 d’octubre; ho va ser per a mi, sens dubte, però també ho va ser per a l’estat d’ànim de la meva parella, la Susanna, i per a la meva mare.” Dur. Perquè la cronologia dels fets i les cartes és cruel. Encara ens estem felicitant per Brussel·les i rebem un bany de realitat. Per l’entrevista (feta a base de respostes escrites per Sànchez en dies i situacions diferents, la darrera d’aquestes ahir mateix) i per les cartes rebudes. La situació és dura, però Sànchez és fort. I si no fixin-se com acaba una de les cartes: “Una forta abraçada i molta força.” Em desitja (a mi i a vostès, és clar) “molta força”. Ell, des de la presó.