Venjança

Que ho certifiquin els íntims: sóc un independentista molt crític amb “els meus”, els que han conduït el “procés” fins al drama on estem instal·lats: els del “tenim pressa”, els del “president (Mas), posi les urnes”, els que no han sabut comptar ni sumar efectius, els que no han previst la força brutal i judicial de l’Estat, els supersticiosos del segle XXI (com si el segle XXI no fos en moltes coses igual que el XX, el XIX, el XIV o el XXII), els refiats de la Unió Europea, els que no van construir estructures d’estat, els que han cedit la convocatòria de les eleccions actuals a l’adversari... En moltes coses els admiro, i l’adhesió és total. Moltes coses les deploro.

Ara: no permetré que els adversaris, meus i dels “meus”, usin el paràgraf que acabo d’escriure per carregar-se de raons i assenyalar amb el dit “la divisió interna dels independentistes”. Infinitament més abomino la reacció abusiva de l’Estat. Joan Fuster apuntava: “Jo dic que sóc agnòstic per no exagerar.” Jo dic “abusiva” per no blasfemar. I si dic “adversaris” i no una paraula més forta és perquè el llenguatge militar m’incomoda. En tot cas, són bel·ligerants –deixem-ho així– amb els independentistes i també amb els catalans en general. La intervenció dels comptes de la Generalitat que limita les inversions contra la pobresa o a favor de la investigació ho demostra. Són tots els pobres independentistes? Ho són els laboratoris o les universitats? Els catalans, tots els catalans, que ajudem al sosteniment de l’Estat que ens vol mal, som objecte de punició. Unes altres paraules volen sortir pensant en això i en les presons desmesurades: humiliació, venjança.

Sixena ho explica tot. Ni en campanya electoral l’Estat i els seus servidors s’han volgut congraciar amb Catalunya. L’espoli de les urnes funeràries del museu de Lleida ha anat a càrrec del jutge i de la Guàrdia Civil en una acció que tanca el cercle obert l’1 d’octubre. Podrien haver esperat l’endemà de les eleccions però han anteposat la fatxenderia al cinisme. Per l’endemà es reserven més detencions. També persecucions: sobre els alcaldes, sobre gent que va assistir a una reunió o que passava per allí. “Volen eliminar una generació de polítics catalans”, ha dit Puigdemont. A l’enemic, ni aigua. Ara ha sortit: som enemics. A Sixena han observat que algunes obres estan escrostonades. Ens en volen fer pagar la reparació.

Algú dels concentrats al Museu de Lleida va dir: “Ens volen humiliar, però no ho aconseguiran.” Hauria estat millor dir “ho superarem”, perquè, d’humiliat, me’n sento molt. Qui ens en rescabalarà sinó els “meus”, que han tornat al mon real i mantenen la indignació i la dignitat? Fernando Ónega es pregunta a La Vanguardia si els hem perdonat. Aquí té la resposta.