Embolicats

Si vostès em segueixen habitualment, ja saben que en aquest mateix espai vaig defensar fins a darrera hora això de la llista conjunta. Ho vaig fer amb la mateixa convicció que el 2015 vaig defensar Junts pel Sí, un Junts pel Sí que si hagués sigut per mi hauria inclòs fins i tot la CUP. Perquè és només junts que ens en sortirem. I si l’argument per no anar junts és tan simple com dir que això era massa complicat, la meva resposta és també ben simple: i que no ho és, de complicat, això de la independència? Si per a objectius excepcionals no som capaços de fer coses excepcionals, potser és que no cal posar el llistó tan alt. Però la llista conjunta no hi és. I sí, ja ho sé, que no hi hauria de perdre ni un minut més pensant-hi, però l’hi perdo cada cop que veig una enquesta en què se’ns parla del bon resultat que pot fer Arrimadas aquest 21-D. Que si Cs obtindrà 25 diputats, que si n’aconseguirà 30, i que si serà o no la formació més votada. I ara, que si Junts per Catalunya, ERC i Cs estan tots tres en un frec a frec. S’imaginen vostès què hauria sigut una llista conjunta? Arrimadas estaria a la meitat de distància. Parlaríem de 60, 62, 63 o no sé quants diputats de la llista conjunta i de 25, 30, i si volen 34, d’Arrimadas. L’independentisme seria la primera força sense discussió, i no haurien regalat a Arrimadas (com l’hi han regalat) el relat de convertir-la mentalment en una futurible presidenta. Vam cometre aquest error, i ara cometem l’error d’entrar en l’embolic aquest sobre qui ha de ser el president de la Generalitat si l’independentisme suma. Puigdemont diu que ho vol ser i que està disposat a córrer el risc de venir a prendre possessió (cosa que jo, si fos ell, no faria, però vaja); al mateix temps, Carles Mundó apostava ahir en una entrevista a l’Ara perquè ERC investeixi Junqueras president, i fa quatre dies Marta Rovira es mostrava disposada a ser-ho. Contradient, és clar, la piulada de Rufián del mes passat en què parlava de “restituir l’statu quo d’abans del 155”, i hi afegia: “i això inclou el president”. I, posats a dir, quin president voldrà la CUP? Puigdemont? O tindrem un altre serial de condicions Mas style com el 2015? Prou embolicat que és tot plegat, a mi em sembla que encara ens ho compliquem més.