Pulido el memoriós

En Pulido, l’Antoni Pulido. Ahir el vaig recordar (però “yo no tengo derecho a pronunciar ese verbo sagrado”) i, navegant per les xarxes, el vaig localitzar a l’Argentina, amb la camisa de màniga curta, les galtes inflades i els ulls ensonyats de com quan era petit. En Pulido venia a col·legi. S’havia après de memòria tots els números de la guia telefònica. Li deies un nom i et deia el número. Li deies un número, i et deia l’abonat. Resolia mentalment i en segons qualsevol operació de càlcul: sumes, restes, multiplicacions, divisions, arrels quadrades... Al pati o al carrer, el desafiàvem: “divideix tres milions cinc-cents trenta-vuit mil vuit-cents disset per quatre-cents mil vint-i-quatre”. Tancava els ulls, agitava el cap i emetia el veredicte. No el comprovàvem: sabíem que era cert. El pare Jaume Sistach, que ens feia matemàtiques, tenia en ell una calculadora: un cop exposat el plantejament del problema a la pissarra, li sol·licitava el resultat. Els professors de matemàtiques insistien a dir-nos que l’important era el plantejament dels problemes i que el resultat final era secundari. Jo no m’ho vaig creure mai gaire, perquè tenia observat que en els exàmens el cercle vermell que indicava l’error requeia sobre la xifra final, mai sobre el plantejament. Tots ens pensàvem que en Pulido per aquest motiu havia de treure excel·lents en matemàtiques, però el pare Sistach li donava carabassa sempre: no sabia desenvolupar cap problema ni, en conseqüència, arribar a la conclusió. Només tenia cap per al càlcul i l’exercici de la memòria: podia dir el dia i l’any de naixement de tots nosaltres, el nombre de rajoles de la Rambla, els horaris dels trens, inclosos els remots que no agafaria mai.

Va emigrar a l’Argentina, ja ho havia sentit dir. Participa en programes de la televisió i espectacles en viu. Tot i que li diuen “la computadora humana” veig que es dedica a fer sobretot de vident. Amb els mòbils que incorporen una calculadora, les guies telefòniques i la sumes i restes han periclitat. El nombre de bombetes del carrer Corrientes ja no deu causar sorpresa.

A l’Argentina, és clar. Funes el memorioso no era argentí sinó uruguaià, però el seu creador, Jorge Luis Borges, sí. Funes se sabia de memòria els diccionaris. Si volia recordar el dia anterior, necessitava un dia. No podia tolerar que el gos vist al matí fos el mateix gos de la tarda, tanta era la seva retentiva. Només oblidava de tornar els llibres. Es va inventar un sistema numèric. En Pulido, com nosaltres, ignorava Funes i Borges, però l’un i l’altre l’esperaven a l’hemisferi contrari.

Un dia que plovia molt, li vaig oferir el paraigua. Era l’hivern i duia la camisa de màniga curta de tot l’any. El va rebutjar: “Només sento una mica d’humitat.” Un cent per cent, Pulido.