Termonuclear

Tens un somriure que no me l’acabo. Potser per això me’l dosifiques tant. L’aigua mulla. Queda’t aquí, capricorn. Tinc dues gardènies per a tu. T’agrada més el negre o el blau elèctric? M’agraden tots dos, dius, i el vermell també. Tenim uns diàlegs dignes de donar-nos de menjar a part i una energia estranya: tant podem estimar-nos com odiar-nos. El gran risc, gestionar aquesta química. Detestem que els altres ens avorreixin; som neguitosos, fem coses, escrivim, inventem mons possibles. Desconfiem de tot però ens costa no ser empàtics. I el món ens defrauda. El cel és blau. Descansa. Em flipes quan els ulls se’t tripliquen i em parles de contagi de protocol provincià: la gent és malparida i vols preservar-te de la claca. N’aprenc de tu, encara que no t’ho sembli. Compartim la timidesa i el tant per cert andalús i esbojarrat que ens corre per les venes. Tu, faccions nòrdiques, i jo, de faiçó llatina. Els pols oposats? Ja ho sé, no sempre rutlla. Les dones tenim secrets. M’ensenyaràs què és el dolor? La nostra és una relació termonuclear, elèctrica com el blau que et deia abans. Cara a cara, sempre a dos pams, no fos cas, som electromagnètics. Cal triar entre la fusió nuclear (tu el sol i jo l’estrella) i la fissió nuclear (dues centrals nuclears grises i sense tremp). Som dos cors que ens repelem, no per tírria sinó per manca de temps. Som bombes termonuclears que irradiem calor. Jo la noto, tu la notes, nosaltres la notem. A qui li importa? Potents com som, alimentem-nos l’un a l’altra. Jo poso el vermell del clavell, tu porta el somriure que ho redreça tot. I farem festa.