TA: que duri

Acaba una nova edició de Temporada Alta, el festival de tardor de Catalunya, un dels més prestigiosos de la península i amb un notabilíssim ressò internacional. I ho fa en una situació d’incertesa, a causa de la relectura fiscal que va fer el Ministerio de Hacienda sobre l’impost de l’IVA que s’havia d’aplicar a les subvencions culturals. En el seu moment, la situació ja va ser prou anòmala, perquè la revisió no tenia en compte les inspeccions que s’havien anat fent durant anys i en les quals mai no s’havia posat l’accent en la hipòtesi d’un impost que gravés les aportacions institucionals. Després de l’aprovació per part del Congrés dels Diputats, a primers de novembre d’aquest any, d’una normativa que certificava que l’IVA no afectava aquestes partides, el fet que ara es continuï amb la idea de fer retornar els diners de forma retroactiva és desproporcionat, jurídicament molt feble i ideològicament sospitós. Una atzagaiada a bona part de la cultura catalana i a Temporada Alta en particular. Hi ha qui critica que teatres i museus tinguin subvencions exemptes d’impostos. O que tinguin subvencions, ras i curt. Podem discutir-ho, però el que és del tot indiscutible és que si les reps i ningú no et diu que hauràs de retornar l’IVA i al cap d’un temps te’l reclamen, aleshores estàs indefens perquè han canviat les regles del joc (i el joc sencer) a mig partit.

Parlem de teatre, però, que és el que hauríem de fer en lloc de discutir sobre dret tributari. La majoria d’entesos, crítics, espectadors inquiets, ànimes encuriosides i aficionats al món de l’espectacle han sentenciat que el Temporada Alta d’aquesta tardor té dos guanyadors. Una versió essencial, intensa i concentrada del Vània, a càrrec d’Àlex Rigola; i un muntatge de dansa d’Alain Platel, el fascinant Out of Context-For Pina, subjugant i emotiu discurs sobre el cos, els contactes, el moviment i la memòria. I molts més instants de plaer, d’ombra, de dubte, de felicitat. De cerimònia compartida i exultant. Que duri. Avui més que mai: que duri.