Aristòcrates

Presento a Mataró el llibre d’en Lluís Foix El que la terra m’ha donat, tercer del que en podríem anomenar la “trilogia de la roda del temps, els treballs i els dies”. Primer va ser La marinada sempre arriba, després Aquella porta giratòria, ara aquest que parla del transcurs de les estacions. Foix és un fatalista optimista, si les dues paraules no es contradiuen entre si. Tot gira, tot roda –també des del punt de vista laboral–, tot acaba tornant al seu lloc, sovint millorat, o evolucionat. I si no torna en aquestes condicions, ja ho farà o ja ens hi adaptarem. Cosa que no implica passivitat o conformitat. Foix és un crític analista polític. Les estacions no es poden corregir, però els homes i les seves accions sí. I el canvi climàtic que les pot alterar, també.

Poca gent a la presentació. La Núria Dòria, la llibretera, ja hi està acostumada: la gent es belluga poc. Ara: el llibre d’en Foix es ven bé, té bona sortida. Els editors l’han presentat d’una manera tan excel·lent, amb bon paper, il·lustracions i una cinta per al punt, que soluciona molts regals de Nadal. En Foix explica que l’ha escrit al final del dia, quan tornava a casa saturat de política i “procés”. Una evasió que es fa extensiva als lectors. Aquelles famílies que representa que s’han de barallar per Nadal, amb El que la terra m’ha donat arribaran més asserenats i airejats a taula.

S’obre un torn de paraules. L’amic Pep Puig fa una bona aportació establint les diferències entre Josep Pla i Lluís Foix a l’hora de tractar el paisatge. Pla hi va al davant i s’hi implica. Foix hi va al darrere de manera més discreta i empenyent-lo. Diu en Foix que a cada presentació aprèn coses diferents i descobreix novetats en el seu propi llibre. Ahir, a Manresa, algú li va preguntar per què no utilitza mai el punt i coma. Hi ha lectors molt penetrants en els detalls.

Després, anem a sopar. Com que a còpia de presentar-li llibres li conec els gustos, ens entaulem a Can Dimas, prop del mar a aquesta hora invisible. El millor i més fi llobarro a la sal que es pot degustar al país. També, de primer, els millors pèsols, els del Maresme. Mar i muntanya. La muntanya i l’horta que pot oferir el Maresme, tan diferents de la de la Segarra i l’Urgell, on el llibre se situa. Parlem de política, del procés. En coses no estem d’acord, però com ens podem barallar, ell i jo? Que potser ens han pres per ximples?

Sempre presento Foix dient que és un aparent “senyor de Barcelona” que cada cap de setmana va a recuperar les arrels pageses. Ara hauré de dir que és un “aristòcrata”. Afirma al llibre que els que sàpiguen compaginar la ciutat amb els secrets del camp formaran part en el futur del contingent dels “millors”, arrel etimològica d’aristocràcia.