I si guanyem?

Hem estat víctimes d’un autocop d’estat al millor estil Fujimori, ens han apallissat a les portes dels col·legis, han empresonat o enviat a l’exili polítics i activistes, han restringit drets fonamentals com la llibertat d’expressió o d’informació, han suprimit l’autogovern, han convocat eleccions forçades i imposades. I si, tanmateix, tornem a guanyar?

Estem vivint –o patint– una campanya electoral atípica. Hi ha candidats que no poden participar de mítings o de debats, que no poden ser entrevistats als mitjans i que ni tan sols saben si podran recollir les seves actes de diputats en cas de ser elegits. Els partits unionistes gaudeixen d’una presència i un suport mai no vistos en els mitjans de comunicació estatals públics i privats, disposen de recursos econòmics il·limitats per fer propaganda i marxandatge, i alhora es beneficien de les persecucions i restriccions que disposa la Junta Electoral, que gairebé sempre afecten partits independentistes. I si, tot i aquestes circumstàncies tan adverses, tornem a guanyar?

Les enquestes cuinades i la pressió mediàtica asfixiant han aconseguit crear un estat d’opinió que ens fa creure que la victòria unionista és una possibilitat certa, que Ciutadans pot ser el partit més votat i que Inés Arrimadas té números d’esdevenir la 131a presidenta de la Generalitat de Catalunya. La veritat no la sabrem fins al 22 de desembre, però fins avui encara no he trobat ni un sol independentista que hagi deixat de ser-ho, o que hagi decidit canviar el seu vot cap a una opció unionista, o que pensi quedar-se a casa el proper dijous. Cap ni un. En realitat, qui haurà de demostrar que és capaç de mobilitzar fins a l’últim dels seus simpatitzants serà el bloc unionista, i ni així no podrà garantir la seva victòria. L’independentisme és el moviment hegemònic de la política catalana i seguirà essent-ho. Siguem optimistes. Anem a votar. Anem a guanyar, un cop més.