Pensament que perviu

Han passat gairebé 30 anys des que un magistrat condemnava un empresari per assetjament a una treballadora, però hi afegia que potser la noia havia provocat el delicte portant minifaldilla. El comentari masclista va posar al descobert que encara hi havia una generació al capdavant de l’administració de justícia que es guiava per una visió absolutament retrògrada de les relacions home-dona en tots els espais de convivència. Tres dècades més tard, un “poema” publicat a la revista d’una associació de jutges espanyols ha posat de manifest que, com passa en molts àmbits de la vida, no tots els successors d’aquell antic magistrat de Lleida han desterrat del seu pensament el vell estereotip de la dona objecte. El polèmic escrit aparentment satíric, que sintetitza que Irene Montero ha arribat a ser la portaveu de Podem per haver estat parella de Pablo Iglesias i que, un cop acabada la relació, el líder la desnonarà políticament com havia fet amb una anterior companya, si bé és anònim, sembla que és obra d’un jutge. El CGPJ diu que no es pot actuar d’ofici perquè les expressions –que sens dubte haurien de merèixer una reprovació– s’han fet fora de l’exercici de la seva professió. Però aquest pretext per no actuar no és assumible en absolut. De veritat que el col·lectiu es pot permetre emparar un jutge que, davant d’una sentència, pot tenir el mateix pensament que el seu col·lega del cas de la minifaldilla?